Aquest professor agregat del Departament de Filosofia de la UAB i especialista en filosofia política pondera la història de la cultura del càstig des d’aquest àmbit i el de la filosofia del dret.
La paraula càstig ara mateix sona fatal.
Sí. Té unes connotacions negatives, almenys en el discurs públic més habitual i políticament correcte. I fins i tot es diu que no s’ha de castigar i s’utilitzen altres paraules que poden ser sinònims però que atenuen aquesta càrrega més feixuga: es parla de conseqüències en lloc de càstigs en l’àmbit de l’educació dels infants i en alguns llocs també de sancions. Però no ben bé de càstigs, perquè castigar té molt mala fama. Què passa amb el càstig? El necessitem però no el volem anomenar. El càstig s’ha convertit en una espècie de tabú.
No sé si és tabú, però per a un cert sector social d’àmbit progressista és anematitzada. Això és bo?
Cal intentar esbrinar com es justifica el càstig, si és que es pot. Sobre això s’ha escrit en filosofia del dret i en filosofia política. Fins fa relativament poc, hi havia tres grans teories tradicionals del càstig. La primera és la dissuasiva: les penes serveixen per dissuadir l’individu d’infringir les lleis. Té un sentit institucional. Dissuasiu per al mateix que ha comès el delicte; se’l castiga perquè no ho torni a fer, i dissuasiu també per escarment, com a exemple, per als altres.
I la segona teoria?
La teoria de la justícia retributiva. Cesare Beccaria, que el 1764 va escriure Dels delictes i les penes, va representar una ruptura amb la tradició perquè estava en contra de les tortures, dels càstigs arbitraris, de la pena de mort, i estava a favor de la presumpció d’innocència. I, fins i tot, estava a favor de la proporció entre els delictes i les penes. Va escriure: “Hi ha d’haver una proporció entre els delictes i les penes; com més greu és el delicte, més greu ha de ser la pena”.
D’on ve això de la justícia retributiva? Com podem justificar els càstigs en termes retributius? Situem-nos al 1750 aC: el Codi d’Hammurabi. Moltes vegades se l’ha associat amb l’expressió “ull per ull, dent per dent”, tot i que prové de la Bíblia. Això és la retribució en estat pur. “Tal fas, tal pagaràs”. Sempre s’ha vist com un codi molt sever. I un es podria preguntar: no és el càstig una mena de venjança disfressada i ritual? “Ull per ull, dent per dent” ens sona horrorós, però aquest inici de justícia retributiva que significa el Codi d’Hammurabi ja representa una limitació.
Dissuasiva i retributiva. Vegem la tercera…
La teoria rehabilitadora: el delinqüent és un malalt a qui cal rehabilitar, reinserir. Hi ha algú que no funciona correctament en la societat, té una conducta desviada, i se l’ha de poder rehabilitar. A aquesta mena de malalt se l’ha de guarir. És el càstig com una forma de medicina. Ara, és clar, ens podem preguntar: fins a quin punt el sistema penitenciari realment és rehabilitador? I l’altra pregunta que ens podríem fer és la de Foucault: Què significa això de rehabilitar? Què vol dir defensar la societat? Quina societat?
Hi ha més teories?
Més modernament han aparegut tres teories més. Comencem per la teoria educativa, de la filòsofa Jean Hampton, finals del segle XX. Suposa una certa novetat. Afirma: els càstigs serveixen fonamentalment per educar. La teoria educativa denuncia que tu no cometràs el delicte perquè tens por de l’amenaça, critica la teoria dissuasiva perquè és xarop de bastó. No es tracta de venjar res, diu Hampton, i tampoc de retribuir perquè, un cop feta, una acció és irreversible. Per a ella es tracta d’ensenyar que el que s’ha fet està malament; castigar per facilitar que el delinqüent faci un aprenentatge moral. En el seu article parla de l’àmbit familiar, però també de l’àmbit social. És una teoria que pressuposa dues premisses molt discutibles. Una: que algú està en possessió d’un cert objectivisme ètic. Si saps castigar perquè alguna cosa s’ha fet malament, és que hi ha una veritat objectiva sobre els valors. Segur? I l’altra premissa és que tots som lliures moralment. I acaba dient una cosa molt interessant: el càstig no és el que es fa al criminal, sinó el que es fa per ell, per educar-lo.
Ara es parla de conseqüències, de sancions… Però de càstigs no, perquè castigar té mala fama. És allò que necessitem però que no volem dir. El càstig és un tabú
Quines dues teories ens queden?
Una cinquena teoria, també de finals del segle XX, de Richard Dagger, la del fair play. Diu: en un sistema social de cooperació, mitjançant regles, sempre n’hi ha alguns que són free riders, que són uns aprofitats. Ell creu que s’ha de fer una reparació a les víctimes d’aquests actes il·lícits que es puguin haver comès.
La sisena teoria, la neorepublicanista, diu que podríem justificar el càstig sempre i que les regles siguin clares i públiques, sigui previsible tot el que passarà i que no hi hagi arbitrarietat, de tal manera que seria un ús de la força que es poden permetre les institucions públiques sempre que estiguin regulades i controlades democràticament. Per tant, acceptaríem el càstig sempre que fos articulat de manera republicanista.
I, com a “última oferta”, va aparèixer els anys setanta la justícia restaurativa, que involucra totes les parts que participen d’un conflicte. De manera dialogada, per trobar una solució comunitària; s’ha usat molt en processos de pau i reconciliació. Es pretén restaurar el dany causat a les víctimes. El problema d’això és que a vegades, fent aquests processos, se les pot revictimitzar, perquè se les obliga a passar tot un procés, de nou. És la setena justificació del càstig. Però ja podem anar afegint-ne: cadascuna d’aquestes perspectives ens donarà una veritat, però farà ombra a totes les altres. I sobretot, si ens entestem a buscar una justificació del càstig, no ens hem fet la pregunta filosòfica de veritat, que és: realment cal castigar?
Anem al moll de l’os. Si no castigues, si no sanciones, com subratlles les normes i alertes contra el seu incompliment?
És complicadíssim. Perquè quines són les alternatives? En l’àmbit familiar i en l’àmbit escolar he trobat encara una altra teoria, la de la disciplina positiva, de Jane Nelsen. Diu: no es tracta de corregir l’infant, sinó de connectar amb ell, d’establir-hi un vincle emocional. Per què… quines són les conseqüències psicològiques de castigar? Segons els estudis que cita Jane Nelsen, el càstig provoca repressió i provoca addicció a l’aprovació dels altres. Per tant, personalitats que estan ferides.
La teoria de la disciplina positiva diu que hem de ser amables, però ferms. Ara bé, què passa quan hi ha una reiteració de la vulneració d’una norma? Quan en una classe, un nano està cridant i no permet a la resta escoltar l’explicació del mestre? Doncs Nelsen diu que cal “establir sancions justes i raonades sense castigar de forma arbitrària”. Ah caram! Castigar és dolent; una “sanció justa i raonada” és bo. Hem dividit el concepte en una part bona i una part dolenta. O sigui, la mateixa Jane Nelsen fa una resignificació del càstig, però manté la paraula sanció. Què em fa pensar això? En allò que des de determinades innovacions pedagògiques s’ha dit sovint: el que cal és no tant castigar com establir una conseqüència a partir de les normes. I, per tant, que aquesta conseqüència tingui a veure amb el fet que s’ha donat i que sigui aplicada a curt termini i immediatament, si pot ser. Que no sigui un càstig arbitrari.
Segons vostè, la qüestió és que en cap cas aquests càstigs siguin arbitraris.
Si donéssim per bo –i no ens costa fer-ho perquè tots vivim en societats que tenen cossos i forces policials i que tenen l’administració de la justícia i el sistema penitenciari– que s’ha de fer un ús de la força per contenir, per evitar o, sinó, per tal de sancionar, com diria Nelsen, aquests determinats actes, això, no es pot fer arbitràriament. No es pot fer a voluntat. Aquestes són les grans lliçons que ja venen des de fa 4.000 anys, des del Codi d’Hammurabi, passant per Cesare Beccaria, a la Il·lustració, al segle XVIII.
L’ús de la força i de la violència de manera indiscriminada i arbitrària no és correcte. Si s’ha de poder fer d’alguna manera, hauria de mantenir aquests principis de publicitat, claredat, previsibilitat, proporcionalitat, no arbitrarietat, control democràtic, regulat i no discriminador. Perquè si no passa que els càstigs, deixats a la inèrcia de la societat, en l’ordre social actual, tendiran a caure sobre aquelles persones que formen part de grups més vulnerables, més marginats, més estigmatitzats, etc. Per tant, ens trobarem de cop i volta que l’ús del que semblava una idea per mantenir la vida pública segura i per mantenir el bé públic i el bé de cadascun dels particulars es converteix en un ús de la força indiscriminat, arbitrari.
És igual de perjudicial la repressió sense límits que l’absència de límits. Les nostres accions tenen conseqüències.
El sistema de sancions, de control, de límits que tenim per part de les institucions és avui prou proporcional, no arbitrari? Ja sé que és perfectible…
Em quedo amb la perfectibilitat. Quan les coses es fan bé, cal que siguin, no et diré aplaudides, però sí reconegudes. I és bo que es facin bé. Però vist que quan es fan malament és tant el mal, gairebé hem de partir de la base que el que ha de ser normal, el que cal, és que es facin bé. A vegades hi ha excepcions i malgrat els nostres sistemes actuals –que si els comparem amb els que hi ha hagut al llarg de la història són molt millors, sense cap mena de dubte– no ens hem de posicionar en la idea que hem de deixar les coses com estan i no tocar res. Cal continuar plantejant-se la pregunta sobre el càstig i continuar imaginant alternatives, però a l’hora d’aplicar-les també fer-ho amb molt de seny i molta prudència, perquè, amb això no es pot jugar.
Les minories que vostè deia, les classes socials més fràgils, sembla que en alguns casos paguen el cost més gran d’aquest sistema de sancions. El càstig estigmatitza?
També ens hauríem de preguntar si el càstig distingeix per gènere i per altres condicions. Hi he pensat perquè fa poc he vist la pel·lícula Retorn a Reims, de Jean-Gabriel Periot i Didier Ribon, que s’emmarca en la França republicana just acabada la Segona Guerra Mundial. En teoria és la França que fa una constitució antifeixista i la que ha lluitat contra el nazisme (almenys la Resistència). Inclús en aquest context, com a escarment, a les dones que havien anat amb oficials nazis els rapaven el cap. Era un càstig simbòlic a les dones i que discriminava clarament per gènere. No és un fet actual, però era un context en el qual hom espera que les coses s’haurien de fer d’una forma impol·luta. I no.
I , actualment?
Em costa molt respondre. La correcció política ens conduiria, de forma estadística, a dir que determinats grups més marginats, com poden ser els immigrants, estan sotmesos a més pressió. I, malauradament, hi ha hagut notícies fa poc sobre casos en els quals hi ha hagut actituds racistes per part de la policia. Això ho sabem. Els mateixos prejudicis que falquen determinats estatus són els que després proliferen a l’hora d’aplicar-se la força en aquests sistemes. Per tant, efectivament, aquestes persones estan, d’alguna manera, més en perill. Ara, per què m’incomoda parlar d’això? Perquè soc contrari al punitivisme extrem. No crec que sigui la solució.
Quan es pot qualificar d’extrem el punitivisme?
El punitivisme extrem seria la severitat. Reclamar socialment, mediàticament, cada vegada més severitat en les penes. Fins i tot perdent el principi de proporcionalitat: si ja no hi ha proporcionalitat, la gent acabarà cometent el delicte pitjor, perquè la pena serà pràcticament la mateixa. No estic a favor del punitivisme extrem. Sé que és veritat que en alguns països s’han arribat a fer grans “avenços” en seguretat, però a quin preu? Poden ser també els innocents els que estiguin empresonats… L’opció extrema no m’interessa.
Què diria a aquells que advoquen pel contrari, per abolir tota mena de càstigs, especialment en el món de l’educació?
El món educatiu transforma càstig per sanció. O límits. Però si la qüestió és un debat lèxic, la cosa és molt pobra. Perquè llavors només necessitem un diccionari. I algú que escrigui aquest diccionari. I, en el fons, canviar les paraules que no ens agraden. Suposem que una cosa, com deia Jane Nelsen, és sancionar i l’altra castigar. I, per tant, totes les connotacions positives queden a sanció, o límits, o conseqüències, i totes les negatives a càstig. Perfecte, llavors ja ens entenem. Però calen límits, calen sancions i calen conseqüències. És igualment perjudicial la repressió indiscriminada sense límits que l’absència de límits. Hem d’aprendre una cosa important: les nostres accions tenen conseqüències. En tenen per a nosaltres i per als altres. Convindria aprendre-ho. La pregunta és com. I això és l’educació moral. Si hi ha d’haver una sanció (no dic càstig), ha de ser justa, perquè si finalment és injusta, aleshores això convida a la rebel·lió.
Conclusió: es diguin límits, sancions, conseqüències… No ens podrem desfer de la idea del càstig.
Cesare Beccaria deia que si tots fóssim savis, no caldrien càstigs. Això em recorda les utopies estoiques, on tots eren savis i tots eren iguals, i tots eren lliures i tots eren feliços. Però aquesta mena d’elitisme intel·lectual també pot ser una mica perillós. Jo no em puc imaginar ara mateix un ordre de convivència sense sancions. Tots ens en beneficiem, d’això. Per tant, aixecar totes les sancions és igualment dolent. Es tracta de recordar la metàfora d’Aristòtil: la virtut es troba en el terme mitjà. No en diguem càstig si no ens agrada la paraula. Però hem d’aprendre, tots, que no tot val per poder fer que tots puguem ser igualment lliures. Que hi ha d’haver límits. Això vol dir aprendre a regular-se a un mateix.
