“Admetre que la meva lluita ha fracassat és l’únic acte de valentia que he tingut a la meva vida”. Aquesta és una de les brillants frases -n’hi ha moltes més, no es molestin pel minispoiler– que conté Ofici de tenebres, la primera peça teatral del periodista Joan Rusiñol, estrenada aquest dijous a la Sala Beckett de Barcelona.
La sentència, que pronuncia en un determinat moment el protagonista de la peça -un membre d’ETA que surt finalment de la presó després de trenta anys de condemna i que busca la seva família-, remet a l’enorme dificultat que suposa per aquells que han participat de la lluita armada -els terroristes, sí, perquè usaven el terror per aconseguir uns fins polítics- reescriure el seu relat personal gairebé cinquanta anys després de l’inici de les respectives militàncies.
Es parla molt, des del final de la violència d’ETA ara fa set anys, de la nova batalla pel relat que està duent a terme l’esquerra abertzale per intentar donar sentit a totes les seves accions polítiques malgrat que els fets demostren que no s’ha aconseguit cap dels objectius que perseguien dècades enrere. En canvi, es parla poc -perquè són processos personals i intransferibles- de com els actors de la lluita armada estan havent de modificar el seu relat personal, el sentit de les seves vides, tenint en compte que la militància activa a ETA els ha ocupat el tram central de la seva vida i que l’organització finalment s’ha dissolt sense cap èxit ni polític ni institucional. És a dir, que “han perdut la guerra”. Molts d’ells, si algun periodista els ho pregunta, despatxen la qüestió sense cap reflexió ètica sinó estratègica: “Ara això ja no toca”.
En l’hora i mitja que dura l’espectacle, Ofici de tenebres també reflexiona sobre l’impacte del terrorisme en una família -de militants terroristes, que això tampoc és gaire habitual de veure- i, com no podria ser d’altra manera en un autor que exerceix el periodisme diàriament, sobre els límits de la professió: fins on el desig de vanitat del periodista o l’exigència d’explicar els fets tal com són poden prevaldre per sobre dels contextos humans.
Són tot temes que Rusiñol cobreix sobradament, perquè el País Basc l’ha viscut de primeríssima mà -arran del seu periodisme i també per qüestions familiars-. I això li permet estalviar-se la basquitis que de forma recurrent se li diagnosticava a molts catalans, especialment entre la classe política i periodística. Ja no li cal: coneix tan bé el terreny que pot aprofundir en els conflictes i anar a fons sense necessitat de mantenir cap to absurdament complaent cap a aquelles terres, tan estimades des de casa nostra (les podem seguir estimant amb passió i això no ens ha de fer oblidat com la monstruositat s’hi va fer present de forma prolongada, com tan bé relata Patria). No en va, Rusiñol ha estat corresponsal de La Vanguardia a Euskadi i col·laborador de mitjans bascos com Euskal Telebista, Radio Euskadi i Onda Vasca. Ara acaba de ser nomenat cap de política de Catalunya Ràdio.
De fet, que un cap de política d’un mitjà referencial com la ràdio pública catalana s’atreveixi a fer el salt cap al teatre és, a més d’un fet ben poc habitual, una bona notícia, un exercici lloable. Significa que amb la feina de periodista, en explicar què ha dit un i què li ha respost l’altre i en jeraquitzar-ho, a Rusiñol li queda sempre molt material al tinter, de manera que expressar-se en format teatral és permetre’ns veure a quines reflexions ha arribat un home que ha tractat profundament el conflicte basc. És tenir la valentia, l’honestedat, de despullar-se per deixar entreveure a l’espectador què hi té ell al cap, en relació a tot plegat. Un autèntic plaer pels que compartim aquesta dèria.
Dirigit per Joan Anguera, Ofici de tenebres teatralment funciona com un crescendo clàssic però efectiu, on els elements de la història es van sobreposant fins arribar al clímax final, que no per esperat es fa menys interessant. Amb històrics del teatre català com Pep Ferrer brodant el paper i realitats consolidades però molt més primerenques com Paula Blanco -Albert Prat i Fina Rius queden en un segon terme- la peça estarà a la sala Beckett fins el 4 de novembre on, junt amb Blues, de Sergi Pompermayer, conformen les dues primeres peces d’un cicle que porta per títol Terrors de la ciutat.
No volem que sigui la darrera peça, Joan. Volem més teatre!
Joan Salicrú és periodista
