Fa uns mesos dèiem: Sapere aude!, atreveix-te a pensar per tu mateix, amb llibertat i amb responsabilitat. I això ens portava a preguntar-nos quins prejudicis tenim que no podem veure. I també: què és el que no podran entendre, d’aquí a cent anys, de tot el que fem i defensem avui en dia. Entre altres coses, proposàvem que, podent evitar la pobresa al món, en parlem poc i fem poca cosa. Només una dada per il·lustrar la situació actual de la pobresa: segons l’Unicef, “la desnutrició […] és al darrere de la mort de 8.000 infants cada dia, gairebé 3 milions a l’any”.
El filòsof australià Peter Singer dedica un llibre sencer a aquest tema: Salvar una vida. Cómo terminar con la pobreza (2012). En aquesta obra, Singer afirma que “el patiment i la mort per falta d’aliment, refugi i atenció mèdica són dolents” i que “aquesta mena de pobresa mata” (p. 33 i 26 respectivament; traducció pròpia).
La tesi central d’aquesta obra és que, si no ajudem les persones que viuen en condicions de pobresa extrema, estem fent alguna cosa mal feta. O dit d’una altra manera: que tenim l’obligació moral d’ajudar les persones que es troben en situació de pobresa extrema.
Ara bé, fins a on arriba aquesta obligació moral d’ajudar-les? En algun moment de l’obra, sembla que Singer defensi que les hem d’ajudar fins al punt de “sacrificar alguna cosa tan important com el mal que pretenem evitar” (p. 33; traducció pròpia). (Tot i que en els últims capítols del llibre, el mateix Singer acaba rebaixant aquesta altíssima exigència.)
El filòsof britànic John Gray critica la posició de Singer per ser desmesuradament exigent, però li reconeix la virtut d’haver-se fixat en un patiment humà que actualment no rep l’atenció que mereix.
Tornem a repetir allò que es diu a l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible aprovada per l’ONU el 2015: “Podem ser la primera generació que aconsegueixi posar fi a la pobresa” (§50). Estarem a l’altura de les circumstàncies?