Un dels fenòmens més preocupants que observem a les dades d’opinió pública és el creixement de les actituds autoritàries —amb uns nivells de suport a la democràcia alarmantment baixos— entre les generacions més joves. A la vegada, el creixement del vot als partits d’extrema dreta també es concentra entre els més joves. Això passa, a més a més, sobretot entre els nois joves i no tant entre les noies. El vot a opcions d’extrema dreta a les darreres eleccions europees va ser especialment elevat entre els nois joves. La pregunta rellevant, doncs, és què els passa als nois joves que fa que es decantin per opcions populistes i tinguin unes preferències democràtiques menors?
En primer lloc, cal assenyalar que el creixement de les actituds autoritàries entre els nois més joves no és fenomen idiosincràtic de Catalunya i Espanya. Quan ho comparem amb dades d’opinió pública d’altres països, hi observem també aquest diferencial a favor de posicions més autoritàries i reaccionàries. Aquesta és una tendència global entre els nois joves que s’observa de manera sistemàtica en molts països. Per tant, és raonable pensar que les explicacions siguin també fenòmens compartits en diferents contextos. Massa sovint cometem l’equivocació de pensar que allò que ens passa és un mal particular, quan l’evidència comparada ens ensenya que és un fenomen generalitzat.
Una primera explicació d’aquest creixement de les actituds reaccionàries entre els nois joves podria ser una reacció contra el feminisme. Un feminisme que gradualment ha consolidat les seves posicions a escala institucional, sobretot els darrers anys. Fa pensar en aquesta possibilitat el fet que el creixement d’actituds autoritàries i reaccionàries es doni especialment entre els nois menors de trenta anys i en un grau més baix entre les noies joves. Voldria dir això que els nois joves són contraris a la igualtat de gènere i que això els porta a adoptar posicions més reaccionàries? No ho sabem del cert. Potser els nois més joves anticipen que no gaudiran determinats privilegis? Potser no són exactament contraris a la igualtat, però reaccionen igualment contra algunes posicions del feminisme?
Una segona explicació d’aquest creixement de les actituds reaccionàries entre els nois joves podrien ser les xarxes socials. Algunes xarxes socials s’han hiperespecialitzat en el públic jove. A més a més, sabem que els partits populistes i d’extrema dreta són especialment dinàmics i presents a les xarxes socials que més fan servir els joves. Aquestes xarxes fan especialment virals els vídeos, mems i altres instruments de difusió dels activistes i propagandistes d’extrema dreta —que han entès que tenien camp per córrer entre els nois més joves i hi han abocat les seves campanyes i els seus missatges. Potser els altres partits han de repensar missatges i estratègies cap als joves?
Una tercera explicació, més de fons, serien els canvis en les expectatives econòmiques dels nois més joves. És veritat que les generacions més joves han estat exposades a diferents xocs econòmics negatius els darrers anys —la crisi financera de 2008, la COVID, etc.— així com a un enduriment de les perspectives econòmiques i socials —dificultat d’accés a l’habitatge, salaris baixos, mercat laboral segmentat, etc. Ara bé, no és del tot evident per què el deteriorament de les expectatives econòmiques i socials s’hauria de traduir en actituds reaccionàries i el vot a partits d’extrema dreta. Finalment, una quarta explicació podria ser un canvi en els mecanismes de socialització política dels més joves —amb un increment de l’atomització i individualització i en depriment dels mecanismes de socialització basats en el capital social.
