Articles

“L’hora dels nàufrags”, per Ramon Bassas

El naufragio, de Lola García (Península, Barcelona, 2018) és un llibre demolidor. Està escrit com una successió narrativa dels fets que es coneixen com a “procés”, sense entrar massa en avaluacions ni en opinió, i aportant significatius detalls, en algun cas inèdits.

La primera conclusió que n’extrec és que el periodisme és més vigent i necessari que mai, precisament contra la aquesta mala versió contemporània que pretenen construir els algoritmes que organitzen (o no) els milions i milions d’impactes, sobre la base de l’explotació emocional. Algú ha de dir “ara t’explicaré la història” i apostar per un fil narratiu basat exclusivament en els fets, amb acotacions mínimes i diferenciades d’avaluació personal, si s’escau. Com diu en Joan-Carles Mèlich, no podem fugir del perspectivisme (sempre tot té més d’un punt de vista), però sí del relativisme (ideologia on tot val exactament el mateix). I, sobretot, no podem renunciar a buscar el fil conductor que tria els esdeveniments, els enllaça i els il·lumina. Tot això és periodisme i té amenaces serioses.

La clau de la segona conclusió me la va donar un recent article de Javier Cercas a El País (“Dos lenguas, dos literaturas y un golpe“, 2-12-2018), també sobre aquest omnipresent tema: “no olviden que el narcisista no es el que se adora a sí mismo, sino el que se desprecia tanto que construye una máscara adorable para intentar protegerse tras ella del desprecio de los demás; no olviden que Narciso se suicida ahogándose al reconocer, horrorizado, su propio rostro en el agua”, hi diu. La tècnica de despullar els fets de les farragoses (però abrigadores) robes de l’èpica, la moral, el patriotisme i les “divines paraules” (vegi’s Valle-Inclán) amb que acostumem a vestir-los, ens diuen de manera molt eloqüent que “el rei va nu”. També això és periodisme, tot i que ens pugui fer més o menys mal haver-ho de dir. Freud en diu “principi de realitat”, que sovint lluita contra el “principi de plaer”, d’antuvi molt més satisfactori.

I el que veiem, doncs, com Narcís a l’estany, no és gens agradable. El retrat que fa de nosaltres, no tan sols dels nostres “polítics” (aquesta reducció que també fem sovint per espolsar-nos les responsabilitats), com deia al principi, és demolidor. L’espiral inversa que hem construït, pensant-nos que era cap amunt, ens ha deixat orfes de projectes polítics viables, de capacitats d’entesa a tots els nivells i una enorme frustració, sovint amagada amb noves disfresses, cada vegada més patètiques. Refer-nos em temo que costarà Déu i ajuda. I a l’esforç per fer-ho hi estem tots convocats. He dit tots.

Ramon Bassas és tècnic en relacions institucionals i escriu a ramonbassas.cat / @ramonbassas 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *