Grup d’edat

Fa pocs dies vaig aconseguir una cita per vacunar-me del virus a la Fira de Barcelona. Una de les coses que el sistema apunta quan introdueixes les teves dades és que et trobes dins del grup d’edat previst per a la vacunació. Aquesta idea del grup d’edat és interessant. Fins fa poc temps, l’edat era un detall que posàvem en un qüestionari d’opinió qualsevol, sense que fóssim gaire conscients que altra gent també tenia els nostres mateixos anys. Amb la pandèmia, ens hem adonat que pertanyem a un sector de persones que es defineix per l’edat que té i en funció d’això serà gestionada pels serveis públics de salut. “Estàs dins del grup d’edat” és una frase sorprenent. Cadascú viu l’experiència del temps d’una manera particular i, si bé és veritat que de sobte, a la vida, ens trobem moltes vegades amb la sorpresa (o l’horror) de constatar que ens hem fet grans, normalment no pensem en els altres més que per distingir-nos-en. Nosaltres no ens fem grans; els grans són els altres. “Com ha envellit”, “s’ha posat deu anys a sobre”, “no l’hagués reconegut”. 

Abans de la pandèmia, aquesta constatació es produïa quan organitzàvem una trobada amb els exalumnes de l’escola. Llavors se’ns acostava gent que no podíem endevinar qui era: havien perdut el cabell, s’havien engreixat, s’havien aprimat, estaven plens d’arrugues a la cara. També ens adonàvem que el temps passa depressa quan els fills feien anys. Ja en té 24! Com ha passat el temps! Amb la pandèmia, en canvi, l’experiència global del temps s’ha dislocat. Com deia Hamlet: “The time is out of joint” i no hi ha manera de revertir aquesta sensació permanent d’estranyesa davant de la vivència dels anys. Per nosaltres, el temps ha esdevingut una autèntica raresa, que tan aviat va endavant enfurismat com s’atura sobtadament, convertint els dies i les hores en allò que Arthur Koestler anomenà “un nivell trivial” absolut. Aquesta darrera vivència la vam tenir durant el confinament, tancats a casa. Tots els dies eren exactament iguals perquè així ho vivíem. Els petits detalls de la vida quotidiana s’escapaven i havíem de fer l’esforç de trobar alguna minúscula diferència per tal de saber si érem dilluns, dimarts o dimecres.

A la cua de la vacunació vaig estar una hora caminant envoltada de gent del meu grup d’edat. Hi havia una multitud, que enfilava l’avinguda Rius i Taulet i tombava pel carrer Lleida. Ens feien passar ordenadament per un passadís delimitat per tanques metàl·liques. “Portin a la mà el DNI o el passaport, la targeta sanitària, el comprovant de la cita.” Hi havia dones, homes, alts, baixos, pobres, rics, grassos, prims, amb els cabells blancs, amb els cabells tenyits per dissimular, de totes les professions –alguns importants, altres no tant, algunes amb càrrecs, altres amb una feina normal–. Vaig recordar aquella frase del Gospel que cantàvem als Caputxins de Sarrià a missa d’onze: “Al meu carrer, quanta gent hi ha per amar!”

Caminant ordenadament, envoltada de coetanis, la meva sorpresa fou constatar que tinc una edat que no sabia. No es pot entendre amb el nombre d’anys, la xifra numèrica que introduïm a la casella corresponent. De fet, desconec quants anys tinc del cert. Només que formo part d’un grup de persones que són com jo perquè van néixer als anys seixanta, l’època del Maig francès, de l’alliberament polític i de la revolta dels joves. A la cua de la vacunació no semblàvem gaire revoltats. La nostra docilitat s’aliava amb l’esperança que la vacuna ens canviés, un cop més, la vida. Al capdavall, néixer i morir són un llarg parèntesi, esmicolat per moments únics irreductibles a una categoria o grup d’edat. Però a la vegada, el grup d’edat desvetlla del seu miserable narcisisme qui creu que no envellirà mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *