Alejandra Nuño, sociòloga i conferenciant, experta en el creixement empresarial, assegura que la Gran Renúncia és un símptoma del canvi d’era cap a una cultura on la salut és l’eix principal de tota activitat. És el que ella n’anomena “la cultura de la cura”.
Com s’ha produït la Gran Dimissió?
Anthony Klotz, professor i expert en psicologia organitzativa, va ratificar que hi havia quatre raons per les quals els treballadors renunciaven a la seva feina. La primera és l’auge del Jo, amb la qual els professionals es van adonar que podien dissenyar les seves pròpies estructures laborals gràcies a l’economia col·laborativa. La segona, la conciliació, molt derivada de la crisi sanitària que ens va fer replantejar el sentit de les nostres vides. La tercera, evidentment, els motius econòmics i, per últim –i probablement la que més afecta a la majoria de treballadors– l’anomenada gran desafecció. Això s’ha d’entendre com el sentiment que l’entorn laboral està afectant tant la salut física com mental dels treballadors.
És un fenomen concret o general?
Crec que estem davant d’un canvi d’era, davant d’una nova visió del que representa el treball on el com i el quan són claus per a les futures polítiques laborals. El que està clar és que alguna cosa està passant quan l’OMS declara la síndrome de burnout com a una malaltia laboral el passat 1 de gener.
És possible que arribi a casa nostra?
Aquesta estampida no l’hem viscut a Europa, però cal que estiguem molt atents sobretot quan informes com la Guia Hays del Mercat Laboral 2022 assegura que “el 77 per cent dels espanyols canviarien de feina si poguessin i el 65 per cent d’ells confessa que està buscant una altra feina de manera activa”. La salut ha passat a ser l’eix del creixement sostenible, impactant en la nostra praxi empresària des del disseny de productes i serveis fins a la regulació de nous patrons relacionals.
Diria que els valors de la societat actual conviuen millor amb la incertesa?
Quan milers de persones van sortir als balcons per aplaudir durant la pandèmia, les seves finestres es van obrir a un món de noves possibilitats; van poder veure el món amb noves ulleres, vam canviar de perspectiva. I tot això va ser possible gràcies a la reorganització dels nostres valors. Moltes persones van deixar la seva feina per passar a dissenyar les seves pròpies estructures laborals, apostant per models més diversificats. Un fet que ho prova és l’augment de treballadors independents: el 35 per cent de la població global és freelance, treballa per lliure. Ells prefereixen posar en valor el seu coneixement i experiència, absorbint la llibertat per projectes, aportant els seus valors al mercat.
Pero no tothom s’ho pot permetre, no?
Exacte. Les societats són reproduccions dels sistemes de poder, fet que porta a la deficiència sistemàtica que, tot i ser alterable, no és un context neutre. És a dir, és difícil. És per això que hi ha una alerta en el sentit que, per sota aquest increment dels freelance, s’hi amaguen els “falsos autònoms” o el que és pitjor: emprenedors per necessitat, en detriment dels drets que comporta tenir una nòmina. Tenint en compte aquests aspectes, crec que tots, empreses i autònoms, ens hem de comprometre a no caure en elfals low cost, ja que aquest trenca les cadenes de valor. Hem de ser resistents i sòlids amb els costos reals dels serveis i productes per poder mantenir els nostres costos de vida de manera digna i equitativa.
Ha canviat el concepte de la ‘riquesa’?
La mentalitat actual obliga a replantejar-se què és el progrés i què entenem per creixement professional. Ara focalitzem amb qualitat, amb la feina ben feta i amb temps per dotar-la de profunditat, cosa que evita soroll. De vegades, créixer és poder executar les tasques amb temps i forma. I el temps és un bé que ens ajuda a competir per valor.
Vostè parla constantment de “la cultura de la cura”. Com la definiria?
La gran disrupció que va venir després de la pandèmia va ser entendre, en primer pla, que la “salut no és l’absència d’una malaltia, sinó que és un estat complet de benestar físic, mental i social” (OMS, 1985). La cultura de la cura és un model de gestió empresarial en si mateix. És transversal a tota la companyia i promou el diàleg marcat per la conscienciació de produir en qualitat versus quantitat. Aquesta cultura aposta per un lideratge al servei del bé comú, té en compte la pluralitat biològica com a una font de riquesa. Es tracta, doncs, d’una aposta per a les capacitacions humanes essencials en l’era de la tecnologia, tenint en compte les power skills en tots els sectors, ètnies i generacions. El do de la paraula promou sistemes de disciplina saludables i els llocs de treball consoliden un aprenentatge constant: el treball com a font d’autoestima i el creixement personal.
Per tant, el món del treball, tal com l’hem conegut fins ara, era insostenible?
A mesura que ha anat avançant la productivitat hem avançat en salut i benestar. Tots sabem que el sistema basat en l’explotació de la naturalesa sense límits té els seus dies comptats. Hem construït allò inconstruïble: pistes de gel en el desert, mars sencers plens de plàstic… Ara, el debat és incessant: mai havíem assistit a un bombardeig tan evident de la complexitat del nostre sistema. Molts diuen que és “un dels més injustos de tota la història de la humanitat”, devaluat per al seu entorn inflacionista, la seva dependència energètica, etc. Alguns han titulat aquest moment com el de “la fi de l’abundància”.
I com es pot treballar en pro de la vida?
Són temps de de cura. “És moment de posar la vida en el centre dels nostres negocis: treballar en pro d’aquesta i no en contra de”. Tinc clar que hi ha moltes maneres de posar fi a l’era de l’abundància, el qual demana iniciar l’era de l’eficiència, la qualitat versus el seu volum. És moment d’evolucionar cap a l’equitat productiva, un repartiment just dels nostres productes i serveis. No podem desvirtuar les nostres cadenes de valor, hem de reduir l’ús d’energia i promoure allò local, integrant a tots la biologia en favor de la riquesa. En altres paraules, cal promoure la mirada horitzontal i la inclusió i fugir de la verticalitat imperant.
Sona molt idíl·lic. Ho faran?
Les empreses han de generar un benefici econòmic, però ara toca aprofundir i millorar. Com dic, estem en temps de cura i tot demana el seu temps. Però, de fet, segons el Consell Empresarial Espanyol per al Desenvolupament Sostenible impulsat per Forética (organització referent en sostenibilitat i creixement empresarial), el projecte ‘Visió 2050: el moment de la transformació’ confirma que estem davant d’una “nova era” on la salut és l’eix principal del creixement sostenible. Una prova de tot això és l’increment del Moviment B Corp. Les empreses que estan dins d’aquesta comunitat tenen una certificació que assegura que el seu propòsit és generar un impacte social positiu, que compleix amb els estàndards socials, ambientals i comunitaris a més d’assumir un compromís de transparència i sostenibilitat. A Espanya es consolida amb un creixement del 63 per cent més que el 2020. Fins al moment, ja hi ha 110 empreses B Corp.
Què passa si no ho compleixen?
No hi ha marxa enrere. Tota l’estructura legislativa financera empeny als empresaris a una nova normativa que amplia cada vegada més la seva expansió, com ara a les pimes amb plantilles de més de 250 treballadors durant dos exercicis consecutius.
Els joves cobren la meitat que els seus pares. Des de fa un temps, s’està parlant del quiet quitting (renúncia silenciosa).
Cap societat productiva es pot permetre el desànim del capital humà, i molt menys si aquest representa el futur. És una grandíssima pèrdua econòmica però, sobretot, social. Nosaltres ens hem de comprometre amb els nostres joves promulgant un canvi de mindset (mentalitat social) i un compromís amb l’economia del propòsit que es basa en un equilibri amb la vida. Aquest és el nostre millor llegat. Adherir-nos a la cultura de la cura és mostrar als joves que estem davant d’una nova era que camina cap a una societat en pro de la vida. Aquest nou model no és només sostenible sinó que millora el nostre entorn de manera sistemàtica. És un sistema orgànic cap al benefici social i, conseqüentment, cap a l’eficiència.
