Diré el que em sembli, peti qui peti

El fet de comportar-se i parlar de manera políticament correcte no és una bona carta de presentació. Aquest políticament correcte desprèn un flaire de falsedat, d’un esgrima dialèctic propi de la Cort però allunyat de la vida real de les persones. Denota, també, manca de valentia, convertint-se en una mena d’escut que impedeix dir les coses tal com són. Com tots sabem que són. En realitat, sobretot en un context de generalitzat descrèdit de la política, resulta lògic mirar amb meyspreu allò que anomenem políticament correcte. Fins i tot podríem considerar que si algú és o s’expressa en termes políticament correctes… mala senyal. El políticament correcte, en definitiva, ens impregnaria de la brutícia que caracteritza de manera més general l’activitat política.

Tanmateix, no comparteixo aquesta perspectiva. El políticament correcte no només no és un atribut menyspreable sinó que, al contrari, és un ingredient fonamental pel bon funcionament de la democràcia. L’essència del model democràtic de govern es troba en la seva capacitat per a propiciar un diàleg entre els diferents i per a canalitzar-lo cap a decisions que inevitablement expressen fràgils punts d’equilibri. Una tasca delicada i que, entre d’altres coses, exigeix unes determinades formes. Sovint ens hem referit a la democràcia com aquell sistema on ens hem de posar d’acord sobre la manera d’abordar el desacord. I és en aquest acord inicial sobre les formes de la discussió política on el políticament correcte hi tindria un lloc rellevant.

Es pot pensar que comportar-se o parlar de manera políticament correcte resulta fals i poruc, però també podem considerar que expressa la certesa d’un ús ponderat de les pròpies posicions i la valentia de respectar la dels altres. En democràcia, no es tracta de renunciar a les pròpies conviccions sinó d’expressar-les sense ofendre ni desqualificar les dels altres. No és covardia, és més aviat un compromís destinat a facilitar la convivència. No és falsedat, és mantenir oberts els ponts de diàleg sense els quals és impossible arribar a la riba de la democràcia. La democràcia té una dimensió substantiva que s’expressa a través dels valors de la igualtat i la llibertat; però també una dimensió instrumental, unes regles i unes normes de comportament sense les quals aquests valors quedarien com pures invocacions retòriques.

Una manera de mantenir les formes
En aquest sentit, els professors de la Universitat de Harvard Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, en el seu llibre Why Democracies Die? afirmen que els principals perills per la democràcia es troben avui en l’abús de les posicions de poder institucional i en la pèrdua de respecte als adversaris polítics, ja convertits en autèntics enemics als quals se’ls pot dir tot allò que pensem malgrat sigui políticament incorrecte. Sense un comportament i un llenguatge políticament correcte ens trobem en una situació més propera a la guerra que a la política i, per tant, resulta del tot normal dinamitar els ponts i emboscar als enemics per aniquilar-los. No es tracta de conviure sinó de vèncer, de manera que allò que hem anomenat políticament correcte no és més que una nosa.

Tradicionalment, per tant, allò políticament correcte era com l’oli que permetia un adequat funcionament de la maquinària democràtica. En el dia a dia, a les fàbriques i als carrers, podien produir-se friccions fins i tot violentes, però de la política democràtica s’esperava que mantingués les formes, que sostingués els ponts que ens permeten conviure malgrat les nostres diferències. Avui això sembla que s’ha acabat. Ja no volem ni salvar els ponts ni conviure amb els que no comparteixen les nostres idees i els nostres interessos. Preferim separar-nos i derrotar-los, i en aquest combat l’obligació de mantenir les formes no ens ajuda gens.

Què és avui políticament correcte?
No és doncs estrany l’actual rebuig que manifestem pel políticament correcte. Fins i tot podríem donar-li la volta i pensar que allò que avui resulta políticament correcte és precisament la brutalitat de l’insult, l’acusació descarnada i sense matisos, l’ús sense escrúpols de la mentida, o l’afirmació simplista convertida en arrenga política. Fixem-nos sinó en com utilitzem el terme “bonisme”, convertit ja en una acusació que llancem sobre tots aquells que pretenen calmar les aigües i rebaixar el to de la disputa. Partim de l’arrel semàntica de bondat per construir una acusació. Ser bo ja no és políticament correcte, perquè no és un atribut que esperem dels soldats. Ras i curt, el políticament correcte és vergonyós quan convertim la política en una guerra.

Potser n’estic fent un gra massa amb el símil bèl·lic, però certament la crisi d’allò políticament correcte coincideix amb l’entronització de la política del “tot s’hi val”. Una política que menysprea les formes educades i que prefereix els insults, que s’estima més una mentida que aconsegueix milers de ‘m’agrades’ que una veritat sempre menys agraïda, o que desacredita el tediós debat parlamentari i opta per la piulada popular i difamatòria. El políticament correcte implica ara expressar sense por les posicions intolerants, oblidant que la tolerància és la principal virtut de la democràcia. El políticament correcte avui implica declamar als quatre vents veritats com temples, quan tots sabem que la veritat és quelcom molt més modest i esquívol. El políticament correcte és avui no mossegar-se la llengua, ignorant tot allò que sabem sobre les normes d’educació que faciliten la convivència. I sí, el políticament correcte és també mostrar tot el nostre menyspreu cap els nostres enemics, sense dissimulacions ni vergonyes. Un políticament correcte que es presenta com una reivindicació d’honestedat i que, de fet, està conduint la nostra societat al fil del precipici.

Una nova visió
El vell políticament correcte, avui menyspreat, era potser una mica melindrós, però servia per construir un espai compartit, mentre que el nou políticament correcte s’ha dotat del valor de la gallardia i, de passada, ha optat per ocupar un espai que no vol compartir amb els altres. Les paraules del políticament correcte ja no invoquen els valors de la prudència o la moderació. Cap invocació al respecte justifica que ens expressem amb cautela. Tampoc esperem comportaments bondadosos ni acceptem falses equidistàncies. Preferim les paraules contundents i els comportaments decidits. Unes preferències que no només impregnen l’anomenada classe política sinó, més important, també les actituds polítiques i els comportaments electorals dels ciutadans.

Els mateixos Steven Levitsky i Daniel Ziblatt ens llançaven una severa advertència en afirmar que aquells que destruiran la democràcia en el futur estan avui essent escollits a les urnes democràtiques. Estan essent escollits per una ciutadania que utilitza el seu vot des de la ira i la rancúnia, expressant desitjos de guerra i venjança que haurien estat inaudits fa unes dècades. La nostra és una societat emprenyada i que no s’està de romanços, una societat que afirma haver-se deslliurat de la presó del políticament correcte i que, en realitat, s’abraça a la intolerància i assumeix l’agressivitat com un ingredient bàsic de la seva lluita. Una societat sense valors i, per tant, una societat que tendeix a l’autodestrucció perquè tots reivindiquem fer i dir allò que ens sembli, peti qui peti.

Quim Brugué és catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
pornopornopornopornopornopornopornopornoporno