L’atemptat a la revista francesa ‘Charlie Hebdo’ ha reobert el debat sobre els límits de l’humor quan ja s’havien establert algunes línies vermelles.
Arran de l’atac criminal contra el setmanari Charlie Hebdo, s’ha debatut amb profusió sobre els límits de l’humor. Sobre si és legítim fer broma de tot. Commoguts per la mort dels dibuixants, redactors i col·laboradors de l’hebdomadari satíric francès, vam entonar el Je suis Charlie com un clam per una llibertat d’expressió que incloïa la provocació, l’ofensa, la radicalitat en la sàtira, la ironia i la paròdia. A redós de les jornades franceses vam consensuar que un dels pilars de la nostra societat era la possibilitat de fer broma de tot i respecte tot.
És curiós que fos així quan des dels anys noranta s’ha anat trascolant en les nostres societats occidentals la paranoia del políticament correcte, hereva de la onada puritanista que va desfermar-se als Estats Units després de les disbauxades dècades anteriors. En aquest sentit, l’humorisme de traç gruixut dels nostres avis, que tenia entre les seves “víctimes” preferides les dones, els homosexuals, els invàlids i els estrangers –qui no recorda aquells acudits xovinistes, d’un anglès, un francès i un espanyol?– ha quedat sense sentit davant dels valors actuals o sepultat pel pas del temps.
A casa nostra, la persecució policial i judicial de determinades formes de la sàtira poc amable amb determinats símbols constitucionals no s’ha aturat. Només recordar que l’actor Pepe Rubianes va morir encausat per les declaracions sobre la “unidad de España” o que Jaïr Domínguez va ser denunciat per la parodia d’uns trets amb una pistola de joguina sobre un cartró amb la faç del rei d’Espanya.
La darrera mostra d’aquesta contradicció entre una societat que, arran de la mort dels homes i dones de Charlie en defensa de la llibertat enfront de la violència dels bàrbars ofesos, ha sacralitzat l’humor i la vella temptació de perseguir tot el que ens disgusta l’hem trobada en el darrer Carnestoltes, dia de l’humor, la burla i l’ofensa per excel·lència. Ja fos per la colla de Mataró que es feia ressò amb les seves disfresses de la polèmica sobre Ciutat Morta o per les comparses paròdiques del tradicional carnaval de Solsona, l’esperit de Je suis Charlie ha durat el que ha durat. I només cal veure un número a l’atzar del setmanari satíric francès per veure que encara som anys llum de la seva mossegada sense miraments.
Personalment, i davant d’un món virtual, el de les xarxes socials, que premia i accelera l’humorisme, la facècia, la conyeta i la paròdia sobre qualsevol altra cosa davant de personatges, vivències, anècdotes, ja fa temps que he decidit que sobre les coses que ja són de per riure en elles mateixes no paga la pena afegir-hi res més. Si del que es tracta és de fer broma, hem de fer-la des de la intel·ligència. Ja des dels nostres ancestres grecs, la millor ironia sempre és un destil·lat de la saviesa.
