No em puc imaginar el protagonista del minut 3,47 del documental Human Extended Version emetent la frase “Ni oblit, ni perdó”. Com no em puc imaginar en Tim Guénard –a Más fuertes que el odio– pronunciant aquesta sentència. Com no em puc imaginar tampoc presos com Mandela, Frankl, en Joaquim i potser algun altre dels propers, afirmant-ho amb severitat. Circumstàncies totes ben diferents.
El primer, sabedor del greuge que ha comès -assassinar-, no pot oblidar el que va fer. Però qui l’ha apropat a fer tast de l’alliberament del perdó és l’àvia i mare dels qui va matar. Vull imaginar-me la saviesa de vida d’aquella àvia, la saviesa de trencar amb el dret a l’odi. Capgirant el que considerem un dret. També a ella me la imagino sense poder oblidar la mort de la filla i del nét, però amb capacitat de perdonar l’assassí. No des de la impunitat dels fets, sinó des de la compassió cap a qui els va cometre. Sabent diferenciar la persona del greuge comès. Com deia Richard Forer: “Abans creia que l’enemic odiava qui som, ara veig que l’enemic odiava el que vam fer”.
El segon, en Tim. Resilient a ultrança quan amb el temps sent la força per fer el pas entre afirmar que desitja matar a qui l’ha agredit i optar per no odiar uns pares que el van maltractar i abandonar. Requereix l’exercici lliure de bescanviar l’afany de venjança i oferir el seu perdó als qui no sempre van saber-lo rebre. Opció empresa tot fent exercici de la seva llibertat. D’aquell temps necessari entre acció i reacció, que fa mesura a la resposta lliure de no tornar-s’hi, ni tan sols en odi. Tampoc m’imagino en Tim oblidant. Alguna cosa també em fa pensar que optar per no viure ressentit potser demana un exercici més enllà de la pròpia voluntat. Un treball espiritual per a rebre’n el do. Gratuïtat, disposició, gràcia.
I tants d’altres, que han sentit la força d’aquella mirada que trenca amb les ganes d’estigmatitzar els qui ens fereixen. Un perdó que no treu la necessitat de demanar i fer justícia. Però en tot cas sabent que el poder judicial pot anar acompanyat del poder pedagògic. Que l’un, el de la justícia, jutja, però no sana. Dictamina, però no restaura. Castiga, però no repara. Institucionalitza, però no autentifica. Delega, però no reconeix. Ja deia el filòsof Derrida que el perdó és injust. I no ho deia en va. Perdonar es desmarca dels paràmetres convencionals. És injust en tant que no demana bescanvi, és gratuït, trenca esquemes i va contracorrent.
El tan temut perdó, podríem dir-ne. Fa por fer tast de la feblesa humana, de la nostra capacitat de fer-nos mal, intencionat també. Fa por considerar el mal i la seva banalització. Potser per això, hem de sentenciar el perdó.
Qui ha patit greuges i encara gosa viure obert al perdó, ho fa sentint-se alliberat de la càrrega del ressentiment. Perquè el perdó descol·loca l’adversari i dignifica qui el concedeix. Ben bé ressuscita de l’estat de víctima. Potser trobarem més adeptes a aquesta causa entre els qui han patit greus ofenses als seus drets fonamentals, perquè per aquesta causa cal haver-se vist molt amb l’aigua al coll. Potser hi cal disposició, obertura, creure en el poder d’alguna mirada que capgira i toca el cor.
No em puc imaginar… la vida de tantes relacions de parella trencades sense contemplar el perdó. No em puc imaginar la meva pròpia vida sense mode “perdó”. Benvingudes les ocasions de posar en pràctica el perdó. Fan la vida més humana, les relacions i les persones més fràgils i vulnerables, i també amb més possibilitat per a la compassió i l’acollida de tota alteritat. I la vida més estimable. Així és com no em puc imaginar… sentenciar el perdó.
Qui ha patit greuges i encara gosa viure obert al perdó, ho fa sentint-se alliberat de la càrrega feixuga del ressentiment” Perquè el perdó descol·loca l’adversari i dignifica qui el concedeix i viu
