Articles

“Les lliçons d’Irlanda del Nord”, per Joan Salicrú

Aquest 2018 es compleixen vint anys de la firma dels Acords d’Stormont, que van posar fil a l’agulla a la normalització política a Irlanda del Nord després dels anys dels troubles. Recordo d’aquell pacte haver entès que, precisament, un acord ho és en la mesura que el puguin firmar tots els actors d’un conflicte encara que no satisfaci plenament a cap. De fet, aquell acord era totalment contradictori en si mateix: satisfeia als catòlics proirlandesos perquè de facto obria la porta a exercir el dret a l’autodeterminació, als unionistes britànics perquè mantenia l’status quo per les properes dècades, al govern irlandès perquè instituïa institucions comunes entre el Nord i el Sud de l’illa insinuant una futura reunificació i al govern britànic perquè, en traslladar l’autogovern als propis irlandesos els permetia treure’s de sobre l’etiqueta de “repressors” que des de feia tres dècades se’ls havia penjat a l’esquena.

D’aquell acord també en vam aprendre que en els conflictes d’arrel identitària, ètnica o religiosa no hi ha “una solució definitiva”, que s’allargui en el temps, permanent. Són, simplement, arranjaments. “Arreglos”, en deia Jesús Eguiguren, dirigent socialista basc que va teoritzar sobre les sortides al conflicte en diversos llibres, a banda d’intentar-los posar en pràctica com a negociador del govern espanyol.  Però uns arranjaments han permès que durant vint anys hi hagi hagut absència de violència entre les bandes terroristes enfrontades, un notable progrés econòmic gràcies a l’arribada del turisme i també una certa normalització política. Dic “certa” perquè ara mateix, des de fa un any, Irlanda del Nord té el seu autogovern suspès –ha passat diversos cops, res de nou– arran d’un conflicte entre les dues formacions que van guanyar les darreres eleccions (per cert, com ha recordat Albert Branchadell, de fet “quan hi ha govern autònom, a Irlanda del Nord governen junts unionistes i independentistes”). Londres va suspendre l’autogovern perquè el principal partit “protestant” i el principal partit “catòlic”, obligats pels acords d’Stormont a governar en coalició, no es posen d’acord per formar un nou executiu arran de l’acusació del Sinn Féin d’un presumpte cas de corrupció de la candidata protestant a primera ministra. No és, doncs, un conflicte que tingui res a veure amb les identitats. També això és un avenç.

L’acord de pau –ambigu i contradictori– ha funcionat i ara, quan el Brexit posa en perill la lliure circulació entre Irlanda i Irlanda de Nord convertit en un dels pilars de l’acord de pau, tots els actors sobre el terreny reclamen el manteniment de l’status quo, perquè tothom s’ha acostumat a aquest equilibri. Equilibri precari, però equilibri.

També a Catalunya, en un moment o altre, haurà de prevaldre aquesta lògica. No en el sentit que a mig termini constitucionalistes i independentistes governin junts però sí que més aviat que tard caldrà posar-se d’acord en quatre coses essencials per tal de tirar endavant com a país. Nosaltres també necessitem un “arranjament” entre nosaltres que ens permeti anar tirant. A banda de buscar algun tipus d’acord amb el govern central; que una cosa no treu l’altra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *