Naomi Osaka: la tenista que ha trencat el tabú sobre la salut mental

Naomi Osaka no és una esportista convencional. “Extremadament tímida”, com ella mateixa s’ha definit alguna vegada, és una tenista que no se sent còmoda sota els focus i entre micròfons. 

Sense la raqueta a les mans, la seva imatge no sembla la de l’atleta femenina més ben pagada del món. Guanyadora de quatre Grand Slam, Osaka s’ha retirat de la darrera edició de Roland Garros perquè no volia haver d’assistir a les rodes de premsa obligatòries de la competició. Després de guanyar el primer partit i no presentar-s’hi, van multar-la amb quinze mil dòlars i els responsables van avisar-la que s’arriscava a una expulsió. Abans del segon partit, va anunciar que abandonava.

Osaka va explicar que pateix ansietat quan ha de parlar amb els mitjans i que, després d’anys fent rodes de premsa, ha arribat a la conclusió que hi ha molta gent que no té en compte la salut mental dels esportistes.

No és habitual que els esportistes parlin sobre la seva salut mental. La número dos de la classificació de la WTA va revelar que, des de fa tres anys, pateix episodis de depressió, que té insomni durant els grans tornejos i que sovint porta cascos per combatre l’ansietat social. De fet, quan va guanyar el seu primer torneig internacional, l’any 2018 a Indian Wells, va recollir la copa i, en començar les paraules d’agraïment, va pronosticar: “Probablement aquest serà el pitjor discurs d’acceptació de tots els temps”.

Osaka ha recordat que la salut mental dels esportistes no és infal·lible. No són herois mitològics 

Osaka és hafu, la paraula japonesa que defineix els mestissos: fills d’un progenitor japonès i d’un que no ho és. De mare nipona i pare haitià, va viure al Japó fins als tres anys, quan van traslladar-se a Florida. Japonesa i nord-americana, asiàtica i negra, ha estat víctima de comentaris racistes tant al seu país d’origen com al d’acollida.

Però no és només per això que Osaka no encaixa amb els cànons típics d’una gran estrella de l’esport. Ella va ser també una de les primeres atletes que va mostrar públicament suport al moviment antiracista Black Lives Matter. L’any passat, va viatjar a Minnesota amb el seu xicot, el raper YBN Cordae, per participar en les protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd, asfixiat per un policia que va pressionar-li el coll amb el genoll durant nou minuts i mig.

A l’Open dels Estats Units de l’any passat, va portar a cada partit una mascareta amb el nom d’una víctima de la violència contra els negres. Breonna Taylor, Elijah McClain, Ahmaud Arbery, Trayvon Martin, George Floyd, Philando Castile i Tamir Rice van ser recordats a les mascaretes d’Osaka, des de la primera ronda fins a una final que va acabar guanyant.

Que un famós expliqui que pateix una malaltia pot ajudar a difondre-la i, sovint, a trencar tabús. Va passar amb Magic Johnson i la sida, amb Mohammed Ali i el Parkinson, amb Lou Gehrig i l’ELA; tots recordem aquests casos. Osaka ha recordat que la salut mental dels esportistes no és infal·lible. Que, com passa amb la resta de la humanitat, no són herois mitològics a qui res els afecta. En un moment en què es tem que la salut mental sigui l’onada inesperada de la pandèmia de la Covid-19, una tímida tenista de 23 anys pot haver-se convertit sense voler-ho en la veu que esquerda el silenci sobre un problema que afecta cada cop més gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *