“El cervell viu el repòs com una regeneració”

El nostre cervell mai està parat, fins i tot, quan suposadament no fem res. Així ens ho explica Rosa Casafont, metgessa, neurocientífica i autora del llibre Viaje a tu cerebro (Ediciones B).

Des del punt de vista de la neurociència, no fer res és possible?

En el nostre cervell el silenci és inexistent. De fet, quan nosaltres deixem de fer activitat, el nostre cervell, en determinades xarxes, augmenta la seva activitat. Per tant, allò que nosaltres externament definim com a repòs, el nostre cervell ho viu com una regeneració de l’activitat mental.

Vol  dir que el cervell mai descansa?

Exactament. I, des de la neurociència, ja s’ha descobert quines parts del cervell s’activen quan nosaltres deixem de fer qualsevol mena d’acció: escoltar, mirar… en definitiva, quan reduïm les nostres percepcions del món. De la mateixa manera que nosaltres som éssers equilibrats i dinàmics, el nostre òrgan rector, el cervell, també ho és i per ser-ho necessita gastar energia i regenerar energia.

Si quan no fem res el cervell es regenera, això vol dir que la inactivitat és útil?

Molt útil. De fet, el cervell es regenera de forma natural fins i tot quan nosaltres no el deixem. En els anys vint, un neuròleg alemany que es deia Hans Berger va adonar-se per primera vegada que el cervell genera una àmplia composició de freqüències, des de potencials corticals lents (PCL) de baixa freqüència, a d’altres per sobre dels cent cicles per segon. Són el PCL els que coordinen les operacions mentals en temps i forma; aquesta és una activitat de fons (intrínseca) que fluctua de forma espontània i sempre és present en el cervell. Entre el seixanta i el vuitanta per cent de l’energia que utilitza el cervell es destina a aquesta activitat, una energia que va ser anomenada obscura pel neurocientífic Marcus Raichle. Aquesta activitat es manté fins i tot quan estem en repòs, anestesiats o en estat de coma. 

De quina part del cervell estem parlant?

Cada sistema especialitzat del cervell (el visual, el motor, l’auditiu…) té la seva pròpia pauta de potencials corticals lents. Ara bé, existeix un ordre jeràrquic i la que mana més, i fa de mestre de cerimònies de l’activitat intrínseca o energia obscura, és la pauta de PCL generada per una xarxa anomenada Xarxa Neuronal per Defecte (XND), que connecta uns sectors concrets i té una funció cabdal per la nostra ment. Aquesta xarxa s’activa quan deixem de parar atenció a una cosa en concret i somiem desperts.  

Com actua la XND?

Aquesta xarxa només s’activa quan nosaltres estem en repòs. Per exemple, cada vegada que parpellegem, quan fem activitats repetitives com planxar o mirar les flames d’una llar de foc… i s’apaga quan alguna cosa o algú, ens crida l’atenció. Un adult pot passar el cinquanta per cent del dia amb la xarxa activada. 

I quines funcions cerebrals se li associen a la Xarxa Neuronal per Defecte (XND)? 

Aquesta xarxa es relaciona amb la creativitat, a tenir una intel·ligència fluïda, és a dir, a resoldre conflictes sense tenir una experiència prèvia d’aquest conflicte; amb l’associació d’idees i amb l’organització de la informació del passat i del futur per prendre decisions de forma preconscient.

Badar avui s’associa a endreçar pensaments, a tenir capacitat creativa, a tenir intel·ligència per resoldre problemes i a saber prendre decisions

Hi ha persones que gaudeixen no fent res i altres que es posen nervioses. Què té de genètic i què té d’aprenentatge no fer res?

La Xarxa Neuronal per Defecte, a l’inici del procés de maduració cerebral, no la tenim connectada. Els nens molt petits són curiosos i tenen imaginació, però no són capaços de fer un procés creatiu. A l’entorn dels sis anys és quan les connexions curtes del nostre cervell ja estan creades i  les parts distants del nostre cervell es comencen a connectar, entre elles la Xarxa Neuronal per Defecte. Aleshores, al llarg dels anys, aquesta connexió va madurant determinada genèticament, però no de forma exclusiva.

La hiperactivitat és bona pel cervell?

El sistema nerviós autònom del cervell té dues divisions. Per una banda, la simpàtica, que ens activa, prepara el cos per l’acció, ens fa suar, ens accelera el cor i la respiració… En l’estrès crònic mantenim massa la seva activació. I, per altra banda, la parasimpàtica, que ens dona tranquil·litat. Les dues divisions del mateix sistema són, durant el dia i la nit, com una balança: quan una s’activa, l’altra es desactiva. Cal trobar sempre un bon equilibri entre les dues, perquè si la part simpàtica arriba al límit, l’organisme s’esgota. Generalment aquest equilibri l’aconseguim de forma involuntària, però també el podem aprendre a regular a través de la respiració, la salivació i la posició corporal, sense haver d’anar a la farmàcia. Per tant la hiperactivitat constant no és bona per al cervell.

De vegades, el no fer res ens genera mala consciència i, per tant, també estrès.

Això és una conseqüència de la desinformació; igual que bona part de la societat pensa que dormir és perdre el temps. Si ens eduquem més en aquesta tema, ens adonarem que la salut i la longevitat es troben en l’alternança del silenci, l’activitat i l’atenció conscient davant una activitat concreta i com la hiperactivitat ens fa perdre el temps i les capacitats, perquè l’organisme el detecta com un estrès.

No fer res també es considera símbol de ganduleria.

Un error. Badar és molt saludable. Anys enrere aquesta acció s’atribuïa a generar pensaments negatius, actualment, en canvi, pensem que és tot al contrari. “Mirar les musaranyes” s’associa a endreçar pensaments, a tenir capacitat creativa, a tenir intel·ligència per resoldre problemes complexos i a connectar coses del passat i del futur per saber com prendre decisions. Els infants es construiexen a través de la connexió de la Xarxa Neuronal per Defecte.

Portar un estil de vida que permeti una bona regeneració del nostre cervell és estrictament una decisió personal?

Sí, és una decisió personal; però aquesta decisió ha d’estar ben fonamentada des de la ciència i ben portada al llarg de la vida, amb una bona educació. Per exemple, si des de petitons es fes formació en autoconeixement, sobre com regular les emocions per no desbordar-me, la construcció dels nens estaria més ben encaminada. Per exemple, sabríem què té importància per mi i què no en té tanta. Quan nosaltres connectem la Xarxa Neuronal per Defecte, la zona  frontal del cervell —seu de les funcions executives i  la zona on prenem les decisions— baixa l’activitat i afavoreix  la creativitat. Per què? Doncs perquè deixa entrar els impulsos que hauria considerat no rellevants i tenim a disposició pel director d’orquestra (l’escorça prefrontal) més informació per associar i valorar. En aquest sentit, durant el dia, és tan dolent estar sempre molt concentrat o actiu com estar sempre en repòs. Durant la nit, si dormim bé, la nostra ment ja es cuida de mantenir aquest equilibri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.