Si vols la pau, prepara la guerra és una frase que pertany a Vegeci (+450 dC), escriptor romà. Malauradament ho confirma la història. No únicament la del passat, sinó també la del present. Cal mirar els mapes de diferents nacions actuals, i algunes en plena guerra. En d’altres, com a l’Estat espanyol, el pressupost de defensa i de l’armamentisme ha augmentat com ho explica el Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs de Barcelona, fundat al 1999.
Però també és cert que la saviesa humana ha indicat el contrari: Pau als homes de bona intenció. Així ho llegim en el Tao-Te-King, la Bíblia d’Orient. O la Bona Nova (Evangeli) d’un altre mestre, de qui se celebra el seu natalici el 25 de desembre, que reemplaça el solstici d’hivern. Comença a minvar la nit més llarga, però el Sol mai ha deixat d’il·luminar: Nadal confiançal.
Hi ha guerra perquè no hi ha confiança. La confiança és la base del creixement humà. Però la cobdícia, el poder de la força, les enveges, la supèrbia sempre desitgen més. I voler ampliar el territori per a tenir més, és sempre a base de dolor, derrota, humiliació, esclavitud i d’altres aspectes ferotges que imposa el vencedor perquè el vençut deixi de ser un Ésser Humà. Aquesta prepotència mai genera confiança, ans tot el contrari: desconfiança, per una banda i defensa per l’altra.
La confiança se genera amb la paraula vera i sincera, fàctica. Aquesta és donada per la saviesa dels éssers humans. No cal contemplar la història del passat. L’actualitat històrica ens mostra que les paraules de la majoria dels governants no generen cap mena de confiança per tal que el poble visqui en pau i joia.
Celebrar efemèrides com el Nadal d’un gran mestre o com el naixement del Sol després de quasi desaparèixer les nits llargues d’una fosca tardor i un llarg hivern que comença genera ànim a la Humanitat per tornar a confiar amb esperança.
Nadal és el naixement d’un infant que troba acceptació i acollida en l’entorn familiar, un ambient energètic i afectuós que li genera la confiança en la vida i en si mateix. I després, tot ésser humà ha d’anar cultivant-la en si mateix per gaudir de la vida que li és donada, de la qual n’és responsable. En escriure això, sento que la realitat de la vida en moltes persones és tot el contrari. Els entorns sovint són inhumans, cruels. Cal mirar amb dolor i impotència les emigracions o la fragilitat de moltes famílies. Una situació que fa quasi impossible que es generi confiança en la vida quan s’ha de lluitar per sobreviure.
La Humanitat, impregnada de religió, ens fa pensar: la religió amb violència porta a un grup a la victòria i aquesta a una pau imposada perquè sempre ha de tenir l’exèrcit preparat per a mantenir-la. Una desconfiança total entre els uns i els altres.
La religió amb la no-violència genera la justícia i aquesta porta a la pau. Hi ha diàleg, confiança i dignitat de tot ésser humà, que no entén de raça, sexe o clan, sinó del profund respecte a l’altre i a la diversitat.
Per tant, si vols la pau, confia amb tu mateix i tindràs el respecte a la corporalitat, a l’emotivitat, a la intel·ligència i a conrear la dimensió que embolcalla a tot ésser humà, que és la pregonesa, profunditat i fondària: la interioritat o aquesta qualitat humana profunda. Qualitat empírica, sentida i no imaginada. Il·lumina veient el camí de la maduresa integral, de la relació respectuosa, generant confiança.
Un Nadal de pau confiançal suggereix que:
El lloc determina la qualitat de la mirada.
La profunditat determina la qualitat del pensament.
L’amor determina la qualitat del tracte.
La veritat determina la qualitat de la paraula.
En l’ordre es manifesta la qualitat del govern.
El saber fer, determina la qualitat de l’obrar.
El moment adequat determina la qualitat del moviment.
Aquesta és la mirada des d’un pessebre o des d’un cel estrellat.
En resum: Si vols la pau, prepara la confiança que és l’educació del poble. Ara, el poble l’ha esgotada i això porta a nivells diferents de guerra o de violència. La situació actual, marcada per la covi, en escriure aquest article, és per a moltíssimes persones de plena desconfiança, inseguretat i desil·lusió del futur.
La pandèmia ens ha d’empènyer a ser realistes amb confiança. Ni optimistes ni pessimistes, que no passen de ser estats emocionals que van i venen. Veure la realitat amb els propis ulls però posats a l’horitzó i alhora amb els propis peus encaminant-nos-hi amb fermesa i confiança. Perquè vulguem o no, l’ésser humà integral continua i continuarà sent no un enigma sinó un misteri. L’enigma és resolt amb les ciències dures i blandes, però el misteri es viu amb silenci, contemplant allò que es veu i no es veu del cel clar, seré i estrellat: l’univers.
Bon Nadal de pau confiançal!
