L’espècie humana s’extingirà. També s’extingiran totes les espècies actuals, com ho han fet totes les que han existit fins ara. Tard o d’hora, el mateix planeta Terra s’esfumarà com el polsim en un cop de vent. Tot allò que existeix forma part del cicle de la vida i la mort i la desaparició és el seu destí més cert. Pensar que no hi ha mort definitiva sinó transformació, encara que sigui de la pura matèria si optem per aquesta eternitat de mínims proposada per Einstein i el budisme, és un joc de paraules que no pot amagar l’expiració i l’òbit de totes les formes d’existència. Aquesta és la realitat que ens espera, i la nostra desgràcia és doble perquè a l’esvaïment personal i col·lectiu s’hi afegeix la consciència de que serà així. Probablement, som els únics éssers del cosmos conscients de la mort i l’oblit i, tanmateix, insistim en viure i voler ser feliços malgrat tot, seguint el mateix l’impuls vital que ens emparenta amb els bolets. L’esforç en persistir en el propi ésser és allò que uneix tot el que existeix, deia Spinoza, filòsof jueu de l’Holanda del segle XVII. Segurament per això, ja al segle XX, Albert Camus, filòsof d’origen pied-noir nascut al Magreb, va afegir que l’acte més important que fem cada dia és prendre la decisió de no suïcidar-nos. No acabar amb la pròpia vida és el més gran signe de rebel·lia contra l’absurditat d’un món creat per a la desaparició.
Tanmateix, la paradoxa d’existir encara amaga un cop més cruel com és la possibilitat de matar. No n’hi ha prou amb l’engany vital de viure per morir que a sobre som capaços d’afegir la mort intencionada dels altres. Matem per sobreviure o en defensa pròpia; per alimentar-nos, tot i que no ens caldria; per accident, com quan trepitgem una formiga mentre caminem i pensem com salvar el planeta. Matem per odi, per venjança (a la qual alguns, sense vergonya, anomenen justícia), per plaer, per misericòrdia (com fem amb l’eutanàsia), per por, per amor. Gairebé tots els éssers vius es maten entre si sense ser-ne conscients, tot seguint el seu instint de perseverar en el propi ésser, amb indiferència per la tràgica conseqüència que té l’expiració en tot allò que és viu. L’ésser humà, però, mata amb consciència; l’única espècie veritablement assassina, amb responsabilitat dels seus actes.
“Gairebé tots els éssers vius es maten entre si sense ser-ne conscients, tot seguint el seu instint de perseverar en el
propi ésser”
No obstant això, malgrat que som els únics éssers vius que tenim la tria moral de matar o de no fer-ho, persistim en la nostra pulsió de mort o tànatos, tan poderosa o més com la pulsió d’eros o de donar vida, com molt bé va mostrar Sigmund Freud, un altre pensador d’origen jueu; i ho fem amb justificacions de tota mena, fins i tot cínicament ètiques.
No hem deixat mai de matar i de matar-nos. Els mites fundadors de la nostra civilització, ja sigui la Ilíada grega o la Bíblia, comencen amb assassinats i massacres. Acaben de trobar restes de la primera guerra a gran escala coneguda de la nostra cultura fa cinc mil anys a l’actual Rioja alabesa. I aquests dies ens continuem matant també a gran escala a l’estepa europea i l’Orient mitjà. Tots els homicides reivindiquen les seves raons, que compten amb seguidors i detractors arreu, més disposats a cridar els seus arguments que a escoltar els aliens, més a perseverar en el seu ésser que a respectar el dret dels altres a fer el mateix.
Potser la vida no té sentit, com va dir Camus, però ell de seguida hi va afegir que malgrat tot paga la pena viure-la, sempre que reconeguem que efectivament no té sentit. I pels que creuen que la religió aporta sentit a la vida, i sobretot pels que justifiquen la mort en el seu nom o en nom de la identitat i l’existència dels seus membres, és bo recordar les paraules d’Ibn Ruixd, filòsof musulmà del segle XII, conegut a Occident com a Averrois –el seu nom llatinitzat–, quan va dir que “totes les religions són obres humanes i, en el fons, equivalents; triem entre elles per raons de conveniència personal o de circumstàncies”.
obligació. Ara que estem a les portes de la civilització de l’extinció, potser ha arribat el moment d’intentar-ho.
