A principis de novembre es va inaugurar al Palau Robert de Barcelona la mostra ‘Mujeres Afganistan’, un projecte impulsat per l’Associació de Drets Humans de l’Afganistan amb imatges del prestigiós fotoperiodista Gervasio Sánchez i coordinació de la periodista Mònica Bernabé, la única corresponsal espanyola que informa de forma permanent des del país. Amb ella ens endinsem a la dura realitat de les dones d’aquest país de l’Àsia i descobrim els valors i contravalors d’aquesta societat marcada per la violència i que no acaba de superar una història traumàtica les darreres dècades. En vam parlar fa uns dies a Valors a l’alça i aquesta és la conversa.
Què es trobarà qui vagi a veure aquesta exposició, Mònica?
Qui vagi a veure l’exposició o compri el llibre que hem editat amb el mateix nom, podrà conèixer la violència que pateixin les dones a l’Afganistan. De la violència real que pateixen, que va molt més enllà del fenomen dels talibans: sempre parlem d’això i ens oblidem les restriccions que segueixen tenint a dia d’avui, que viuen en el sí de la família.
D’on va sorgir aquesta iniciativa, Mònica?
La idea va ser d’en Gervasio Sánchez, perquè l’Ajuntament de Barcelona -que és qui finançava el projecte- li va encarregar que fes una proposta sobre alguna cosa que li semblés interessant. Ell havia participar en unes jornades de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan i va proposar posar-se en aquest projecte, que ha estat molt més llarg del previst; prevèiem que estaríem dos anys fent-lo i al final n’hem estat sis.
Quina ha estat la principal dificultat amb què us heu trobat?
L’objectiu de l’exposició era mostrar dones amb rostre i explicar la seva problemàtica dins de casa, no fotografiar dones amb burka, que no té cap problema perquè no se la veu. Doncs això ha estat el més difícil: aconseguir els testimonins i després que estiguiessin disposats a donar la cara i a deixar-se fotografiar dins de casa. Aquesta, de fet, era la primera part: trobar-los i convèncer-los que es deixessin fotografiar. I la meva feina, també, de manera que quan en Gervasio vingués, es poguessin fer les fotografies. Sortosament, després de tants anys vivint aquí, coneixia molta gent i tenia les complicitats per dur a terme el projecte.
A molta gent se li va quedar la imatge de les dones afganeses sota un burka, de l’època en què els talibans es van imposar, el 1996. Ha millorat la situació de les dones des de la caiguda d’aquest règim, a cavall entre 2001 i 2002?
El cert és que des de la caiguda del règim dels talibans ha millorat la presència pública de la dona: hi ha dones diputades, nenes que estudient a les escoles, o fins i tot noies que fan esport… però en general les dones que tenen presència pública són una minoria i es concentren a les grans ciutats. Però vaja, fins i tot les dones que són diputades solen viure una situació de violència a casa seva. L’objectiu de l’exposició era no incloure dones amb burka, perquè el burka mai ha estat el principal problema de les dones a l’Afganistan sinó la violència que vivien a casa seva.
Quan dius violència dins de la família, a què et refereixes?
Per començar cal entendre que a l’Afganistan els matrimonis no són per amor sinó que les famílies decideixin amb qui es casen els fills; és un pacte entre famílies. Normalment el noi i la noia no es veuen fins el dia del casament, com a molt amb una fotografia. La noia va a viure a casa de la família política, on passa a ser gairebé una crida. A més a més, el noi ha de pagar una gran quantitat de diners al pare de la noia; és com si la comprés. La dona és propietat dels homes i això hipoteca tota la seva vida.
Per tant, sota el burka hi ha molta més violència de la que podíem suposar.
Si, és que és el que et deia: si preguntes a una dona afganesa si estaria a disposada a portar burka a condició que els seus drets fossin respectats, firmaria on calgués. La dificultat és poder decidir sobre el teu propi futur; ho decideix el teu pare primer i després el teu marit, que és qui passa a decidir el futur de la seva dona. Aquests dies que hem inaugurat l’exposició al Palau Robert de Barcelona, hem convidat a una dona que ha estat diputada al Parlament, que surt als mitjans de comunicació, i és una persona que va ser forçada a casar-se amb el seu marit i que fins i tot per venir a participar d’aquesta mostra a Barcelona, ha hagut de pagar el seu marit.
Quina esperança queda, doncs, respecte el futur de les dones a l’Afganistam?És difícil, perquè aquesta és una societat masclista en el seu conjunt, tan els homes com les dones. Aquest canvi només serà possible amb generacions, de la mateixa manera que a Espanya la mentalitat va canviar al llarg de dècades i segons com segles… no ho sé, els joves de ciutat jo ja veig que on tenen res a veure amb els seus pares, per exemple. Tinc l’esperança que les noves generacions portin aquest canvi. I també respecte la impunitat que existeix en el país, que és responsabilitat de la comunitat internacional, que ha estat finançant el govern afganès durant tots aquests anys. I que en canvi no ha exigit que la poca legislació que hi ha a favor de les dones es complís. Es podien haver posat condicions i no s’ha fet.
Sembla que el nou president ha fet algun pas endavant, però. Ens ho pots detallar?
Per començar quan va prendre possessió, en el seu discurs, va esmentar el nom de la seva dona i li va agrair el suport que li ha donat al llarg de la vida. Això que aquí ens pot semblar tant normal a l’Afganistan no ho és; mai un home reconeix el que pugui fer una dona i menys en públic. A més, ha nomenat una jutgessa al tribunal suprem afganès. Això esperem que pugui ajudar però cal tenir en compte que el govern és d’unitat i hi participen diversos senyors de la guerra, alguns dels quals tenen tres o quatre dones; un d’ells té seixanta anys i té una dona de 18. Dubto que aquests estiguin en sintonia amb el nou president…
A nivell de violència, quins problemes té actualment la societat afganesa?
La població no té gairebé res i que tampoc espera res del govern. La gent sovint ni s’atansa a la policia quan té un problema, perquè considera que li causarà més problemes dels que tingui ja. Imagina’t! La població és una població que només té el suport de la pròpia família. Una dona que viu una situació de violència li costa molt de sortir-ne perquè l’únic suport que pot tenir és el familiar, i si és ella que et maltracta… dificilment en pots sortir.
Serà possible arribar a la pau, a l’Afganistan, més enllà de l’absència de guerra?
Els talibans segueixen existint com a insurgència i per altra banda tenim els senyors de la guerra, que segueixen controlant part del territori. Hi ha dos dolents de la pel·lícula, per dir-ho d’alguna manera, no només un. Tota l’administració afganesa està corrompuda, en aquest sentit i això dificulta que hi hagi una situació de pau. I el canvi amb les dones només vindrà d’un canvi de la pròpia societat; actualment el 80 per cent de les dones són analfabetes. A l’Afganistan el sentiment de solidaritat no existeix, ningú sent compassió pels altres.
