Aquells que agafem cada dia els transports públics per desplaçar-nos, especialment el metro o el tren, ja ens hem habituat a compartir el trajecte amb tota mena de persones que demanen almoina. Alguns venen productes com mocadors de paper, encenedors, artesania; d’altres commouen amb les seues crues històries de vida personal; molts amenitzen el viatge amb els seus cants i instruments. Alguns viatgers se senten molestos per la presència d’aquests supervivents de la vida, potser perquè destorben les seves acomodades consciències o el món particular en el qual estan immersos, connectats al mòbil, llegint o escoltant música.
Darrere la quotidianitat d’aquests fets, s’amaga però una realitat extremadament preocupant. D’una banda, la creixent desigualtat i exclusió social severa i d’altra banda l’acusat individualisme i indiferència per tots aquells que viuen expulsats als marges de l’existència. Una situa-ció fruit d’un model econòmic capitalista obsessionat a fer créixer de manera il·limitada i injusta l’economia, a costa, tot sovint, de l’especulació i la usurpació dels recursos i els béns dels més febles i vulnerables.
Però a vegades, en el quotidià es donen també petits gestos d’humanitat que són far d’esperança i models d’acció que ens interpel·len en aquest camí de transformació personal i social que necessàriament hem de fer. Aquella tarda, com moltes d’altres, va pujar un xicot amb la seva guitarra, al meu vagó, disposat a amenitzar-nos amb les seves cançons. Era un xicot alegre i dinàmic que s’esforçava per provocar-nos algun somriure. Aviat es va guanyar la simpatia d’alguns, però també l’aversió d’altres que, per l’expressió del seu rostre, més aviat semblava que devien estar pensant: “Ja hi som… un altre pesat demanant”. Ell estava situat davant d’una de les portes del vagó i just quan anava a iniciar la cançó que ens havia anunciat, el tren va arribar a la següent estació i van pujar dos guardes de seguretat. En veure al xicot amb la guitarra, el van començar a inspeccionar de dalt a baix amb les seves mirades intimidatòries fins que el xicot, en veure’s atrapat en aquella situació, els va dir amb tota la sinceritat del món: “Bé, anava a tocar una cançó per a totes les persones d’aquest vagó, però és clar… ara que heu pujat…”. Els guardes, contràriament al que tots estàvem esperant, li van comentar que, si per ells fos, no tindrien cap inconvenient en què toqués i cantés, però com bé sabia les normes ho impedien i ells estaven allà per a fer-les respectar. Tot seguit els tres es van posar a conversar amigablement amb aires de complicitat i, sorprenentment, en arribar a la següent estació els guardes van baixar del tren perquè el guitarrista pogués tocar tranquil·lament i es van quedar a l’andana esperant el següent comboi.
Com que molts passatgers no es van adonar del fet, el mateix xicot de la guitarra va fer una exclamació plena de joia per tot el vagó dient: “Ei, però ho heu vist? Ho heu vist? Ooooh! Tant de bo tots els guardes de seguretat fossin com aquests, oi? El món seria millor”. I es va posar a tocar entusiasmat la seva esperada cançó.
Aquella parella d’agents de seguretat, potser sense adonar-se’n gaire, van decidir minvar ells per a deixar ser a l’indigent. Podent exercir el seu poder i autoritat per expulsar al xicot del vagó, van decidir cedir el pas a aquell que estava més necessitat. Què passaria si tots practiquéssim petits gestos de decreixement interior i de solidaritat? Doncs probablement allò que ja deia el profeta Isaïes, que la nostra llum brillaria com l’alba, les nostres ferides es clourien en un moment i tindríem per avantguarda la nostra bondat. Un món més just ens espera. Minvem per a deixar ser als més necessitats.
