Filosofia al capvespre

Hi ha ocupacions que pocs volen, horaris que ningú desitja, disciplines en què la gent no es matricula en massa i fins i tot coneixements que per definició sempre arriben un dia després de quan els necessites. Podria fer una crítica demolidora del marc universitari que provoca que, mitjançant una sèrie d’atzars i injustícies, molts docents vocacionals que ho donen tot, com si es tractés d’una cançó d’amor, acabin avui en el darrer lloc, o més aviat “fora de lloc”, d’una universitat que tendeix cada vegada més a concebre l’ensenyament com a “càpsules de saber” i als professors com a dispensadors de les mateixes. Però avui em ve més de gust parlar de com des d’aquesta excèntrica posició vaig entendre en què consisteix l’ensenyament.

Durant uns anys vaig tenir la “sort” de viure aquesta ironia mitjançant la qual, com afirma un proverbi xinès, “ens castiguen els déus quan ens concedeixen els nostres desitjos”, o “Déu riu quan li expliquem els nostres plans”, segons l’enginyós conte rabínic. En fi, com deia, vaig tenir la dubtosa sort de dedicar-me a ensenyar filosofia a última hora de la tarda per un sou irrisori amb el qual encara malviuen massa companys precaris a les nostres universitats. Vaig ensenyar molts cops a aquella hora en què els contorns de la ciutat es difuminen i en què un troba certa sintonia per preguntar-se per la forma de les coses i per les seves condicions de possibilitat. Per tant, el moment perfecte per als temes propis de la filosofia.

Aquells capvespres al Raval no només exercien fascinació sobre els múltiples escriptors de la ciutat sinó també sobre qualsevol professor i sobre qualsevol estudiant aspirant a pensador que s’asseia en aquelles aules de la Facultat de Filosofia. És inevitable que en esmentar el capvespre i la filosofia un evoqui el passatge on Hegel sosté melangiosament que la filosofia és un saber que sempre arriba tard: “Quan la filosofia pinta amb els seus tons grisos ja ha envellit una figura de la vida que les seves penombres no poden rejovenir, sinó només conèixer; el mussol de Minerva només alça el seu vol en l’ocàs”. Com l’estoic o l’epicuri que sempre vaig desitjar infructuosament ser, en entrar puntualment a classe sovint pensava que si els déus se’n reien de tu, tu podies venjar-te i riure-te’n d’ells. I és veritat que, en aquell moment, a les meves classes rèiem molt, concretament i sovint, dels vanitosos déus i ídols de la ciutat, com els va anomenar Francis Bacon. Entre rialles i malenconia, entre converses infinites i angoixes quotidianes, aquell temps va ser un bon temps que encara enyoro.

En aquesta setmana de l’anomenat desconfinament, darrera l’ombra de la mort i del dolor que ens ha arrasat, un dels pocs moments de pau d’esperit que es poden trobar és passejar pels parcs acabats d’obrir. En el primer dia de la fi del confinament m’he acostat a contemplar una d’aquestes escultures de jardí amb les quals ningú es fixa. Però, sorpresa, és una imatge dedicada a la figura del mestre. Està formada per dues figures, un nen subjectant un llibre i un adult que, amb la mà a l’espatlla, guia la seva lectura com podria haver guiat el seu caminar amb la mateixa posició protectora. Allò que més em crida l’atenció, com sempre em passa, és el gest mínim que dona gràcia a la composició, en aquest cas la manera en què la mà del professor es posa delicadament sobre l’espatlla de l’infant. Tot el sentit de l’escultura descansa sobre aquest lleu contacte físic entre educador i educat, en la manera en què es representa la tutela, aquests noms sota els quals es desplega i eleva el que anomenem ensenyament, per sobre de la mera transmissió de continguts.

Avui, que tants i tants professors hem donat, seguim donant i donarem tot el que calgui perquè continuï la formació dels nostres estudiants, ens trobem sumits en una angoixa mitigada per l’alegria de trobar-nos amb els nostres estudiants que troben a faltar, segons ens diuen, les classes presencials. Aquesta inquietud es deu a la insensatesa de suggerir que el breu fil de comunicació virtual amb el qual ens aferrem al retrobament, en aules inexistents on no podem veure la cara dels nostres estudiants, es podria convertir en un nou paradigma educatiu.

Jo sé que la pantalla mai substituirà aquells capvespres del Raval i la majoria dels professors també ho saben. Em pregunto qui riurà a les classes virtuals o xerrarà als passadissos. Totes aquestes coses fan del temps de l’ensenyament un temps per a la vida i confio, espero i somio que ho sapiguem valorar abans que els passos fets fins ara es converteixin en permanents. Vulguin els déus que, per una vegada, el coneixement i la valoració adequada del que teníem permeti que el mussol de Minerva no arribi irreparablement tard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.