Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

“Grip. Sí, això deu ser la grip”, per Joan Salicrú


Bé que dissabte vam anar a dinar a aquell restaurant de muntanya amb uns amics, no? Ben bé que m’hi vaig trobar, no? M’ho vaig passar pipa, endrapant aquelles costelles de xai! I si, és veritat, al vespre em trobava cansat i aixafat –baixar al carrer l’avet nadalenc em va deixar ben eixerrencat-, però pensa que havíem estat tot el dia fora i que veníem d’una setmana de ressaca de tot el xou nadalenc, saps?

I diumenge? Sí,  és veritat, per segon dia consecutiu vaig dormir deu hores seguides i em vaig aixecar amb el cap com un bombo, com si m’hagués passat un huracà per sobre. Però el mateix: bé que van venir aquells altres amics a dinar a casa, a parlar d’aquell projecte que tenim entre mans i que no sé pas si mai tirarem endavant, no? Em trobo un pèl cansat, res més. Res que no pugui revertir-se ràpidament. A més, no he comprat diaris -ni un de sol, imagina’t- en tot el cap de setmana… més penitència, vols?

És dilluns. Va, aixeca’t, que avui ja no hi ha excusa; avui hem d’anar a treballar, a aixecar la persiana! He dormit molt, de nou, però avui sento que he descansat. Veus! Va, que ja anem remuntant-ho… Vaig a buscar la motxilla de feina a l’escriptori, però em provo de penjar-me-la a l’esquena i noto que em pesa massa. La motxilla, no pots ni portar? Potser que et quedis a casa, no? No, he d’anar a l’oficina: mira el meu Google Calendar totes les coses que tenia previst fer avui i… uf, mira aquestes dues que porto dies arrossegant, quina vergonya! I has vist aquesta que m’acaba d’enviar un mail; és un correu que esperava des de fa dies! L’he de respondre de seguida! Res, hi vaig, encara que sigui una estona, “perquè no sigui dit”.

Faig el trajecte a peu cap a la feina, a poc a poc. Per posar-me al dia, perquè no he pogut atendre els correus les darreres hores, intento treure la Blackberry de la meva butxaca i provar d’almenys descartar, esborrar o reenviar correus; els que hagi d’escriure, penso per mi, ja els faré quan arribi a l’oficina. Però no m’hi veig en cor. Bé, ja ho faré quan arribi, primer menja perquè em sembla que el que et falta és fer un bon esmorzar. Esmorzo i em penso que remunto una mica… però me n’he d’anar corrents al lavabo.

Pujo a l’oficina, intento treballar ni que sigui a mig gas. No sempre es pot treballar a ritme sencer, no? A més, hi ha vegades que treballar t’ha fet activar, sentir bé, superar el malestar, no? Potser avui és un d’aquests dies, hehe. Vaig a una reunió; tinc calor, estic atabalat, no sóc capaç de participar excessivament ni de fer cap aportació que valgui la pena.  Merda. No me’n surto. Torno a la sala de treball, faig quatre coses més: almenys he deixat el correu a ratlla! Tinc molta gana, estic exhaust. Quina mandra anar fins a casa. “Intentaré tornar a la tarda”, dic abans de marxar. “Descansa, home!”, m’aconsellen tots.

De camí cap a casa, passo per una farmàcia. Hi entro? Porto un mes que ja m’he pres masses merdes, no en vull prendre cap més. Prou de fer el joc a les farmacèutiques! Joan, no et trobes bé, ja ho has provat, tot el matí, va. Deixa de fer-te el suec amb tu mateix. No veus que no té cap sentit, això? “Hola, miri, no em trobo molt malament –que quedi clar, eh, senyora! ‘no em trobo molt malament’- però em sento aixafat, em pesa tot, em roda una mica el cap…”. “Et dono un remei per la grip, és això, sens dubte. Es nota amb la teva pròpia veu”, em diu la dependenta.

Com costa, de vegades, tantes vegades, escoltar el nostre cos amb sinceritat. Admetre que no ens trobem bé, que hem de parar i descansar, que hem de deixar de produir –articles, atencions, pensaments…- i fer reset. I no fer res. I dormir. I prou. I res més. Com costa. Com… costa.  Txaaaaaaaaaaaaaaafffffff. Buf, quin estornut.

Joan Salicrú és periodista i codirector de Valors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *