Més freds, més distants; més cultivats, més tranquils

Em repeteixo com l’all, però no puc parar de pensar (d’escriure, en aquest cas) sobre les conseqüències profundes, psicològiques que tindrà en el futur (i en el nostre present) el coronavirus, la pandèmia, la covid-19 –a partir d’aquí en diré “el xou on estem instal·lats”-. Al principi pensava que això (“el xou”) seria una cosa relativament curta i que, tal com havia vingut, se n’aniria; com un constipat, gairebé. Ho vaig deixar escrit en un article en aquesta mateixa secció. I és que em semblava molt pretensiós per part dels homes de la segona dècada del segon mil·lenni, nosaltres, imaginar que seríem els que visquéssim un moment veritablement històric (el Procés ha acabat ridiculitzant aquest concepte, cal dir-ho). També era, òbviament, una manera de no voler-me adonar de la profunditat dels canvis que començàvem a veure, encara que fos de lluny. Una forma d’autoengany.

Després vaig adonar-me que la cosa anava per llarg i que durant un temps hauríem de viure d’una altra manera, sense més. Però em deia a mi mateix que seria de forma provisional –“la nova normalitat”- i que quan aconseguíssim trobar la ditxosa vacuna, tornaríem a fer pràcticament el mateix que fèiem fins ara. “Ja ho veuràs. La nostra forma de viure és pràcticament mil·lenària. Com vols que variï ara per un virus, per greu que sigui? Res, de seguida tornarem a fer tal com érem, per bé i per mal. L’any que ve, Festes Majors i consum a discreció. Que som llatins fins a la medul·la!”.

(Una cosa sí que vaig pensar que havia arribat per quedar-se: l’adéu –pràcticament, excepte en establiments que sembla que no volen declarar tots els seus ingressos- al paper moneda, als bitllets i a les peces amb què vam aprendre a valorar el cost de les coses, des de ben petits. De seguida vaig pensar que la situació comportaria un salt definitiu, sense marxa enrere. Fins i tot me’n vaig alegrar, pensant com en els comerços d’alimentació deixaries de patir per si el dependent et cobra amb les mateixes mans amb què fa un segon t’acaba de preparar un parell de llenguados).

Però hi ha hagut un moment, força recent, en què he començat a canviar de parer i a admetre que potser sí que aquells titulars apocalíptics dels primers dies de la pandèmia tenien raó (tot i que fossin escrits amb més fantasia que veracitat, deixeu-m’ho dir): potser sí que hi haurà “un abans i un després” del “xou” respecte les formes de vida, de relacionar-se, de comunicar-se, de consumir. Als diaris de paper els poden quedar realment quatre dies? Deixarem de fer reunions presencials excepte el dia que haguem d’anar al notari? El nostre oci estarà basat en les pantalles, des de casa? Anar-se a viure al món rural o a la fins ara segona residència passarà a ser quelcom habitual?

Però penso sobretot en les coses més quotidianes: Tornarem a tancar-nos en un restaurant per fer una celebració amb, diguem, cinquanta o cent persones (o serà ben vist fer-ho)? Tornarem a passejar-nos pels carrers de la nostra ciutat un dissabte a la tarda, quan estan curulls de gent, o fugirem de les masses com sigui? I encara un grup de coses més personals, més psicològiques: Ens arribarem a treure la mascareta sense por, algun dia? Tornarem a parlar-nos a mig metre de distància, quan arribi el moment de treure’ns-la? O ens parlarem de més lluny, per la por a “infectar” l’altre? I sobretot, tornarem a petonejar-nos i a abraçar-nos com ho havíem fet fins ara? O potser s’ha acabat per sempre, aquesta cultura del tocar-se, de fer una bona encaixada de mans, unes palmades a l’esquena?    

Molt em temo que tot això canviarà de forma definitiva. Per la resta de les nostres vides. No sé en quin grau, però sí de forma notòria. Ens tornarem més freds, més distants, més nòrdics –que són molt gentils però molt gelosos de la seva privacitat i de casa seva- o més anglosaxons. També més cultivats, més silents, més tranquils. Estarem més a casa, més estona, més aviat. Guanya el concepte llar, sense cap mena de dubte (feliços els qui en tinguin, és clar). El hygge, que en diuen els danesos, el “cultiu de les petites coses”, moltes fetes a casa, en la intimitat.

Serem més introvertits, més reservats. Més de fer pastissos i pasta a casa, artesanalment. Més de rebre paquets amb roba o revistes o qualsevol altre cosa a través d’un missatger. Encara que el nostre clima no variï, viurem una mica més com al món anglosaxó, on no necessiten sortir constantment al carrer com nosaltres i on el temps no acompanya tant, és clar. Basarem la nostra vida en el nostre nucli de convivència i en quatre o cinc bombolles familiars més. Es rebaixarà la nostra vida social i probablement ens dedicarem a treballar més la nostra interioritat, les nostres curiositats (ja veuen que no tot té perquè anar a pitjor). La família surt també reforçada en aquest esquema, segur, que no vol dir que no hi hauran més separacions i divorcis, com a conseqüència lògica. 

Sí, ara ja dubto –i només fa nou mesos que “el xou” va!- que això sigui reversible, perquè almenys en passaran nou més fins que la tempesta no comenci a amainar. I això és molt de temps. A mi, la pandèmia, doncs, també puc dir que ja m’ha canviat. Per bé i per mal, m’ha canviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *