Un dels debats més apassionants d’avui en dia és quin ha de ser el paper de la meritocràcia a les societats contemporànies. Aquest debat és important perquè és útil per entendre no només quins valors prioritzem al debat públic –és a dir, a quins arguments donem més importància– sinó que també afecta directament la formulació de polítiques públiques.
La crítica més rellevant a la meritocràcia l’ha formulada el filòsof polític nord-americà Michael Sandel, que ha argumentat que la meritocràcia pot conduir a la moralització, i en darrer terme també a la justificació, del fracàs i la pobresa. Al nucli del debat contemporani sobre la meritocràcia hi ha, per tant, la relació entre meritocràcia i desigualtats econòmiques. Entendre quina és la relació entre meritocràcia i desigualtats econòmiques és una de les qüestions crucials.
En un principi, si entenem la meritocràcia com un sistema on es recompensa l’esforç, aquesta hauria de tenir un impacte positiu sobre la mobilitat social. És a dir, les persones haurien de poder aprofitar el fet que l’esforç i el mèrit són premiats per poder ascendir socialment. Des d’aquest punt de vista, si meritocràcia és sinònim d’un ascensor social, hauríem de tenir societats més dinàmiques on les persones poden deixar enrere situacions de pobresa i poden escalar socialment. La meritocràcia podria ser, doncs, un instrument per combatre les desigualtats econòmiques.
El problema és que hi ha una altra manera d’entendre la meritocràcia –que és la que Sandel subratlla i crítica– que consisteix en un entendre-la com un sistema d’estatus i credencials que acaba fent justament el contrari: fa les societats més rígides perquè no només allunya els rics dels pobres, sinó que perpetua les desigualtats en donar als més rics un argument per moralitzar sobre els pobres –poder dir que no han fet prou. Des d’aquest punt de vista, la meritocràcia podria llegir-se com un instrument per exonerar, o fins i tot justificar, les desigualtats econòmiques. Quina és, doncs, la relació que podem esperar entre meritocràcia i desigualtats econòmiques? Per exemple, ens podem preguntar: la meritocràcia és una bona resposta a les creixents desigualtats econòmiques que observem en molts països?
Si parem atenció a les regularitats empíriques i a l’opinió pública, curiosament observem que, en aquells països on hi ha més desigualtat econòmica (mesurada amb els índex de Gini) les persones tenen unes actituds més promeritocràcia. A més a més, paradoxalment, als països amb més desigualtat es dona menys importància als obstacles provocats per les desigualtats estructurals. Per altra part, sabem també que les persones que perceben positivament la mobilitat social –és a dir, que perceben que l’ascensor social els ha funcionat– tenen després actituds més promeritocràcia. Aquestes dues regularitats empíriques han estat documentades pel sociòleg Jonathan Mijs de la Universitat de Boston.
Podríem discutir aquestes dues regularitats per justificar la crítica de Sandel a la meritocràcia. Ara bé, per a mi la meritocràcia ben entesa és parlar de mobilitat social, de la possibilitat de trencar societats estamentals, d’una probabilitat positiva d’anar de baix cap a dalt. En canvi, la meritocràcia mal entesa és parlar de credencials i estatus, d’universitats de prestigi i universitats de segona –o de pobres que no s’hi ha esforçat prou, com si tot depengués de l’esforç individual. El perill és que efectivament revertir la meritocràcia podria tenir conseqüències molt contraproduents, i augmentar fins i tot les desigualtats. En el cas de l’educació, sobretot, no ens podem permetre el luxe de deixar de donar oportunitats.
