Ningú s’esperava que, en poques setmanes, els talibans conqueririen tot el territori de l’Afganistan. Ara el país es dirigeix de nou cap a un futur incert. Quins camins s’obren a la regió? Aquesta situació ha estat un fracàs d’Occident? El documentalista Sàgar Malé va estar al país just després de la caiguda dels talibans l’any 2001, és membre de la Junta Directiva de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan i ha impulsat cinc documentals sobre aquest país, a través de l’associació Mapasonor, de la qual és fundador.
Com definiria la societat afganesa? És una societat homogènia?
Vaig conèixer la societat afganesa a través dels ulls de projectes d’organitzacions humanitàries. La societat afganesa és una societat pluriètnica, un conglomerat de cultures. Afganistan és un país molt complex i el fet de convertir-se, des de fa segles periòdicament, en un espai d’interès geoestratègic, ha complicat les dinàmiques de canvi de la societat.
De la seva estada a l’Afganistan, quins valors el va sorprendre més?
Hi ha una paraula que ara es fa servir molt, també en el món de la cooperació, i és la resiliència. Però, en el cas d’Afganistan, no respon a una paraula en va o de moda, sinó que fa referència a una realitat pràctica. Els afganesos viuen en una situació extremadament complexa i, d’aquesta vivència, n’extreuen un seguit d’actituds per superar-la. Des de l’any 1978 només han viscut períodes de guerra, i, abans, interiorment també n’hi havia hagut. No he vist un país que, amb tants anys de conflicte persistent, hagi impulsat un seguit de valors i forces per sobreviure.
Com es demostra aquesta resiliència?
Un exemple ben clar és una afganesa que ara viu entre nosaltres, la Nadia Ghulam. Des de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan, vam intercedir perquè arribes fins aquí. Conjuntament amb altres companyes, vaig ser un dels primers que la vaig veure allà: una dona que s’havia disfressat de noi després de perdre tots els membres de la seva família. És una mostra clara d’aquest valor de la resiliència.
Aquesta sensació de guerra permanent com influeix en la seva manera de percebre la vida?
És molt interessant veure què es deia del país abans d’aquest estiu. Estem capficats en el que ha passat aquestes últimes setmanes, però hauríem d’anar cap al passat per tenir una mica de context. L’escriptora catalana Anna Briongos va explicar una part d’aquest Afganistan anterior a la guerra al llibre Un invierno en Kandahar (Laertes, 2000). Ens descriu un país profundament tradicional, amb determinats elements de canvi com la monarquia, que viu de manera diferent a la societat, però amb un equilibri i pau social existent. Tot això, però, queda aniquilat a través de tots els processos de guerra. Quan hi vaig anar per primer cop l’any 2002, quatre mesos després de la caiguda dels talibans, va ser per realitzar un documental que es va titular Kabul, how are you perquè, aleshores, la gent pel carrer només et preguntava com estaves. Tenies la sensació d’estar en un país pràcticament desconegut per a la mateixa població afganesa. Aquesta situació d’inestabilitat constant ha marcat molt un país on la normalitat i la pau social ha quedat aniquilada.
Com han contribuït els talibans a alterar la vida quotidiana dels afganesos?
Els talibans són uns actors més de tot un període anterior a la invasió. Aquests talibans formen part de la societat, no són un invent de laboratori. Els talibans només alteren una possibilitat de canvi d’un país que no ha estat així. Arran d’aquesta impossibilitat de conduir un país des de processos de desenvolupament i construcció política i militar, els talibans són els únics que tenen capacitat per tornar a controlar el país, ja que la comunitat internacional no té cap interès d’entrar en una batalla contra el terror.
Podem afirmar que les dones seran les més perjudicades del règim talibà?
Les dones han estat les més perjudicades sempre. Tinc la sensació que es repeteix el mateix que l’any 2001 quan, després de la invasió americana, les dones es van treure el burca. A l’interior del país tot era més complicat, però molts van creure que el fet de treure-se’l era símptoma d’un canvi. Però, en el procés de reconstrucció social de l’Afganistan, no s’ha apreciat un canvi estructural dels drets de les dones. Hi ha hagut canvis per determinades dones, però si llegim les cròniques de la periodista Mònica Bernabé al diari Ara, entenem que gran part de la vida de moltes dones pràcticament no ha canviat. Molts estem esperant un gir, però estructuralment no es donen les condicions perquè això es produeixi.
Això ve de lluny, no?
Els pocs testimonis literaris que tenim ens expliquen que és una societat molt patriarcal amb una submissió molt forta de la dona. Però, quan comencen els períodes de guerra, es converteix amb un patriarcat armat. Un sistema que acaba generant mecanismes devastadors per a la vida de les dones. El diferencial de la guerra és important perquè genera violència generalitzada, impunitat absoluta, la inexistència de formes de jutjar amb judicis populars, o l’intercanvi de dones per batalles internes. El patriarcat sempre ha existit i ha estat una constant en l’estructura de la societat afganesa, però la situació de guerra ho converteix en devastador.
La situació actual de l’Afganistan és un fracàs d’Occident?
Existeix un Occident que és múltiple: Pakistan forma part d’aquest Occident? Per descomptat. Aràbia Saudita pertany a la destrucció d’aquest país? Per descomptat. Xina o Rússia són Occident? De quin Occident estem parlant? Aquest Occident el que pretenia, si agafem uns valors en positiu, era una representació igualitària de la societat afganesa, el compliment dels drets humans, l’eliminació de la pobresa. Aquests valors, que no són occidentals, sinó que són universals i universalitzables han fracassat perquè els processos que han portat a terme les grans potències —els Estats Units, però també Pakistan—, no han tingut un interès a fer una transformació real de l’Afganistan. Ha estat un fracàs d’un món que globalment respon negativament al compliment del sistema de drets humans.
Quan acabarà aquesta situació?
Quan Afganistan deixi de ser un espai geoestratègicament suculent. En aquests moments és encara molt difícil que deixi de viure en aquesta guerra permanent.
