La xifra de l’abandonament escolar prematur a Catalunya se situa en un 14 per cent. Aquest setembre, més de quinze mil alumnes esperaven plaça per entrar en cicles de Formació Professional. A la segona fase d’assignació, només se n’hi van presentar cinc mil. Què va passar amb els deu mil restants? La conselleria d’Educació ho ha atribuït a altres motius, però experts en educació assenyalen la importància de l’orientació un cop acabada l’ESO. En parlem amb Màrius Martínez, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i professor titular d’Orientació Professional a la UAB, que acaba de publicar ‘Què vull ser? Orientació amb joves per a un futur verd i compromès’ (Eumo Editorial).
Que l’orientació s’hagi tornat a posar a sobre de la taula, és una bona notícia?
És una molt bona notícia, perquè totes les lleis d’educació des de l’any setanta han parlat de l’orientació com d’un factor de qualitat del sistema educatiu i del procés de formació de la ciutadania, de les persones joves que s’escolaritzen i que després esdevenen ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores. Això s’ha dit sempre, però el marc per parlar de l’orientació sempre ha estat incert. Ara torna a agafar empenta i segurament això s’acabarà concretant en un futur pròxim. L’orientació és important per acompanyar la gent jove en un context molt complex com és l’actual.
Parla d’acompanyar i no d’ajudar. Quina és la diferència?
Són matisos. Hi ha qui considera que l’orientació és prescriptiva. És a dir, com si fos una recepta. Però jo crec que no. L’orientació té molt a veure amb l’educació, i és un procés global, continuat, llarg, no prescriptiu ni directiu completament. L’orientació implica acompanyar i ajudar en el sentit de generar les condicions necessàries perquè cada jove esculli allò que voldrà anar fent en el seu itinerari. A més, sempre es fa des del punt de vista d’una certa provisionalitat. És a dir, sempre disposats a acompanyar, també en els canvis que es poden produir durant aquest procés.
Per una banda, es busca el treball en equip, però, per l’altra, es fomenta l’individualisme, la meritocràcia. Tenint en compte aquesta situació, què cal que faci la figura de l’orientador?
Aquí, per mi, torna a haver-hi una certa dialèctica. És cert que vivim en una societat individualista. La societat occidental ho és molt, de base; ara es vetlla el concepte de l’emprenedoria: “Has de treballar per tu ja que ningú mirarà per tu”. I bé, vivim en un entorn on hi ha aquest risc. Però el que fa falta per tirar endavant en un context és justament la col·laboració. A mi m’agrada la idea de: “O ens va bé a totes, o ens anirà malament a totes”. Per tant, perquè ens vagi bé a tots, hem de col·laborar. I aquest és un principi propi d’altres marcs culturals i antropològics del planeta. I, personalment, penso que la societat occidental n’ha de prendre nota. La persona ha d’estar ben formada, ha d’estar ben preparada, ha de saber afrontar desafiaments; és evident que sí. I això té una dimensió individual, però no es pot separar d’una dimensió col·lectiva. Jo sóc partidari d’introduir aquesta cultura de la col·laboració. Necessitem la dimensió comunitària, col·lectiva i de tribu. “Per educar un infant, cal tota la tribu” és una frase que va fer fortuna fa molts anys, però que és ben certa.
Ha esmentat “emprenedoria”, una paraula clau en tot aquest context. Com creu que l’hem d’entendre? En fem un gra massa?
És un concepte interessant perquè fa referència a l’activació de la persona, el seu caràcter actiu per tirar endavant. Però el seu gran risc és sotmetre’l exclusivament a una expressió neoliberal o de competitivitat. “Estàs sol, de manera que desvetlla perquè ningú es preocuparà per tu”. Això és molt propi del procés de desmantellament de la societat del benestar, i jo no hi estic gens d’acord. L’emprenedoria és atractiva i la gent emprenedora és diversa. Personalment, sobretot, m’agrada el concepte d’emprenedoria social o l’emprenedoria vinculada a la reacció d’aquelles situacions que són injustes. Per tant, jo reivindico aquest concepte.
Durant el primer trimestre d’aquest any, la taxa d’atur juvenil s’ha situat per sota del vint per cent. Com ha de gestionar un jove que ha acabat la carrera el fet de buscar feina?
L’ha de gestionar amb prudència, paciència i de manera activa. No llençant la tovallola, vaja. Ha de combinar les estratègies convencionals que es fan en aquests casos. És a dir: ser conscient què pot oferir cadascun d’ells al mercat de treball competitiu i individualista i alhora amb estratègies més col·laboratives, de buscar el suport no només a casa, sinó també a la comunitat, als ajuntaments, als serveis públics o en els centres de formació. La tasca de buscar feina s’ha tornat molt complexa i desencoratjadora, però aquesta anàlisi entre allò individual i allò col·lectiu ha de ser sempre el punt de partida. No ens podem conformar a pensar que les coses estan molt malament, que els joves ho tenen difícil perquè en aquests moments la competitivitat i la crisi juguen un paper important. En tot cas, tot això ho hem d’analitzar, per afrontar-ho. Els joves no ho han d’afrontar sols, sinó des de la col·laboració. El que ens cal, és ajudar-nos. Si ho fem, tots plegats tenim més possibilitats de tirar endavant un projecte de feina.
Vostè parla del “lloc de control”. Què és exactament i per què és important?
Aquesta és una teoria clàssica de la motivació. El que ve a dir és que perquè una persona estigui motivada ha d’experimentar que té el control. Això, com és evident, no ens pot portar fins a l’extrem. Dit d’una altra manera, les persones desmotivades són persones que experimenten que no controlen res, pensen que la seva vida no està en les seves mans i que, tot i el seu esforç, no aconsegueixen les coses. La seva manera d’argumentar allò que els hi ha anat bé és perquè creuen que és degut a la sort. I, conseqüentment, aquests arguments allunyen la persona del seu lloc de control. De manera que poder dir que “estàs en el lloc de control” implica que prèviament has pensat que, “si m’hi dedico, més o menys, obtinc el que em proposo. Que si m’esforço, més o menys, les coses em funcionen, que si hi dedico un deu, el resultat s’hi apropa”. El lloc de control és això i és un concepte de la motivació molt important per explicar com hem d’ajudar als joves perquè prenguin decisions sobre les seves vides, sobre què els passa; els hem d’ajudar a fer que participin en l’activitat que se’ls proposa i no siguin simplement receptors, sinó que siguin agents actius. Tot això fa que cada jove vegi que pot començar a dominar la pròpia vida, un moment clau en el seu creixement.
