Als anys 60 i 70 s’anunciava amb molta força l’anomenada societat de l’oci i del lleure. Era com una realitat que semblava a l’abast de tothom i que s’assoliria de manera ràpida. Avui més que parlar de la societat del lleure hem de parlar de la societat dels lleures. L’increment del temps lliure que hem experimentat les persones al llarg d’aquest darrers anys, ha provocat l’ús massiu de les anomenades terceres activitats, o activitats de lleure. Hem conquerit l’accés als llocs de vacances, que fins fa poc estaven reservades a determinats grups socials, i alhora, hem adquirit les seves pràctiques de temps alliberat. El lleure s’ha massificat, ha adquirit carta de normalitat en la nostra societat, provocant grans canvis.
El lleure ha passat de ser una simple recuperació física, per tornar a la feina, a tenir significacions gratificants i humanitzadores. Avui ja no es parla del lleure com un estat inactiu, sinó com el temps lliure d’una persona, fora de les seves obligacions i ocupacions habituals, que possibiliten a la persona el desenvolupar-se individual i col·lectivament en allò que la dignifica. El lleure és un activitat creadora i enriquidora pròpia de la persona humana. És una aproximació a aquest món alegre i solidari que tots anhelem. És aquella activitat creadora, imaginativa, sempre diferent i sorprenent, revitalitzadora, joiosa i imprevisible, que dóna pas a la joia i a la festa.
El lleure és el que possibilita la trobada amical, la solidaritat, que la comunicació humana pugui ser més lliure i potenciï molts altres valors referenciats a l’amistat. Viscut en comú, desenvolupa la capacitat de convivència, reforça els vincles entre les persones. Per aquest motiu el lleure va ocupant un lloc cada vegada més significatiu en la vida dels individus i dels grups, de tal manera que cada cop es reconeixen més les activitats de temps lliure com activitats de ple dret de les persones, alhora que demanen un suport organitzatiu, la qual cosa comporta tot un esforç administratiu i de la societat en general.
El lleure, però, no és deixar passar les hores sense fer res, doncs en aquests casos tornem a omplir les nostres hores lliures amb nous compromisos, “laborals o no”, queixant-nos sempre de que no disposem d’un temps lliure. “No saber què fer” porta a omplir el temps i a no gaudir de les coses. El lleure que estes impulsat per la frustració de la vida diària, que fos una reacció merament compulsiva de fer activitats una rera l’altra, tampoc ompliria de sentit el lleure, que podria acabar sent més una càrrega que una gratificació. Un bon termòmetre per conèixer els valors de la nostra societat seria veure com viuen els seus ciutadans els temps lliure, quines són les activitats que li donen sentit. Potser ens enduríem més d’una sorpresa.
