Deixeu-me encetar aquest recull de fets i idees embastades amb el vell record d’una escola de barri, a la barcelonina Gràcia de mitjan anys seixanta del segle passat. Entre els alumnes d’ensenyament secundari, noies i nois dels diversos cursos apinyats a la mateixa aula, hi havia un ganàpia que, per dissimular que no havia estudiat prou la lliçó, emprava la mateixa tàctica cada cop que el mestre li feia alguna pregunta al respecte. S’alçava del seient tal com les normes d’educació dictaven i, llargarut com era, balbucejava a tall de preàmbul (en castellà, la llengua imposada per règim franquista): O sea… Així devia mirar de guanyar temps per lligar caps amb quatre idees malgirbades, i alhora guanyar-se a l’avançada, aparentant una actitud reflexiva, a qui l’havia de jutjar. Capgirava, doncs, l’ordre lògic del discurs com si estimés tant els matisos que no podia sinó expressar-ho abans i tot d’exposar allò que caldria matisar, sens dubte més que mai, atesa la seva ignorància del tema en qüestió. Aquell xicot abusava matusserament de la figura retòrica captatio benevolentiae.
Actualment, a les classes de la universitat es representa una escena similar, però amb els papers canviats. De tant en tant, aquí o allà de les rengleres de seients, s’alça la veu —només la veu— d’algun alumne demanant al professor “què significa exactament” qualsevol punt del tema tractat. La cultura digital en què el nostre jovent viu immers els ha ensenyat, potser, a menystenir el matís com si fos una empipadora fugida d’estudi? Llavors, en el cas que cerquin seguretats abans de res, no sé pas què esperen d’un grau en filosofia, la qual es caracteritza per l’exercici del dubte i de les preguntes sense resposta concloent o definitiva. Ara, potser només cerquen d’afirmar-se a si mateixos posicionant-se en els debats el plantejament dels quals els arriba del tot dissenyat a través de les xarxes socials. Ben mirat, als diaris digitals, la informació de la “durada mitjana de lectura” de cada article, com a suposat recurs per acontentar els lectors, fa temps que s’ha sumat a l’oferta d’enquestes: el sí o el no, a favor o en contra. Embarcada en aquestes tendències, la gent acaba confonent la llibertat d’opinió amb la misèrrima possibilitat d’escollir entre els factors d’una mera alternativa.
Diria que tots plegats, els més joves sobretot, han caigut presos de la literalitat. I també això cal matisar-ho: la literalitat és una actitud, no pas una impossible propietat dels textos. Quan hom llegeix literalment un discurs oral o escrit (l’oral es “llegeix”, és clar, en sentit figurat), ignora les connotacions que qualsevol text arrossega, en la mesura que les paraules només signifiquen amb relació al context. I cada vegada que s’usen de nou, ja han format part anteriorment d’una multiplicitat, per no dir infinitud, d’altres textos. En conseqüència, sempre són susceptibles de més d’una interpretació. Així com l’Eros d’El convit platònic, el llenguatge esdevé ric a causa de la seva mateixa pobresa. No disposem d’un nom per a cada cosa, l’únic que seria “exacte”, sinó que hem de passar amb els que tenim per referir-nos a moltes coses diferents, i d’aquí, dels usos en nombrosos contextos, prové la riquesa semàntica (o, si es vol, l’ambigüitat) que ens empeny a interpretar —i a matisar— sens treva. Alhora, a més a més se’ns convida a practicar la ironia, en què el subjecte es distancia d’allò que comunica en tant que es distancia de si mateix. Altrament dit, es nega a erigir la seva pròpia subjectivitat en garantia de l’encert de les seves paraules. Com que no són pas vertaderes pel simple fet d’obeir a la seva opinió personal, deixa un espai obert al dubte i a la rectificació. Ara bé, la ironia només resulta efectiva si troba interlocutors que la comprenguin, que no s’arrapin a la literalitat; ergo, avui dia, es pot donar pràcticament per desapareguda.
Igual com s’hi pot donar la retòrica, no pas perquè els oradors de torn renunciïn als mitjans discursius per entabanar l’audiència, sinó perquè es comet l’error que els antics filòsofs s’escarrassaren a advertir: la confusió de la retòrica amb la lògica. Només aquesta és digital, mentre que l’altra és analògica. L’art de la retòrica confereix als mots la virtualitat d’articular-se tot generant un dinamisme d’imatges. És una virtualitat oposada a la reducció dels mots traduïts en imatges incanviables —pròpia de les icones del telèfon mòbil. Per cert, una amiga em comenta que hi ha instituts on els alumnes no saben llegir —veure— l’hora als rellotges d’esfera, els “analògics”. Encara bo que no deu estar gravada en xifres romanes! (Com les del meu amb la corretja blanca de la primera comunió.) El rellotge d’esfera es basa en l’analogia —una suggestiva analogia— entre la visible figura geomètrica (la perfecció del cercle, segons els grecs) i l’invisible pas del temps. Qui sap si un visionari hi albiraria l’etern retorn.
“Quan hom llegeix literalment un discurs oral o escrit, ignora les connotacions que qualsevol text arrossega, en la mesura que les paraules només signifiquen amb relació al context”
En canvi, les imatges dels telèfons “intel·ligents” posen un fre a la lliure imaginació de l’usuari, ja que l’ajut de la fantasia per capir unes icones més estereotipades que no expressives llastarà el seu ús de l’aparell, com un símptoma de malaptesa. Vet aquí el prototipus actual de la literalitat o, en altres termes, la causa de l’actitud que el nostre jovent manté en qualsevol circumstància, fins i tot davant de les argumentacions més sofisticades. Val a dir, però, que, essent impossible la literalitat textual, no ho és ben bé la dels enunciats, pretesa normalment per qui emet una ordre o una prohibició. Tot i això, malgrat el desig de literalitat que l’emissor experimenta, alguna connotació específica li pot resultar útil per decidir l’obediència del receptor. Ara, també pot funcionar al revés, si una associació d’idees no programada en elaborar el missatge el convertís en irrisori. Sigui com sigui, totes dues possibilitats s’esvaeixen quan s’interacciona amb l’smartphone. Aleshores, amb prou feines hi entren en joc uns quants símbols, entès el símbol com a signe que cobra sentit a través de l’articulació discursiva. Hi predominen els senyals, això és, signes aïllats l’única significació dels quals està a orientar el receptor perquè adopti una conducta en concret. El llenguatge de senyals, ho dic de passada, és el propi de les espècies animals. No afirmo així —ni nego— que un mico pugui manejar dispositius informàtics; sí, tanmateix, que molt menys podria “llegir” la Divina Comèdia, on res ni ningú acaba de ser el que sembla en un univers de paper farcit d’al·legories.
Se’ns vol fer creure que donem ordres al mòbil quan en realitat, és el mòbil l’agent que ens dona el permís i les instruccions necessàries. O ens obliga a clicar “no” a falta de l’opció “sí”. Per descomptat, tertium non datur. En semblant situació, valdria la pena abordar a fons l’actual rebuig del binarisme, força notable entre les activistes en afers de “gènere”. Però, com que quasi ja he exhaurit l’espai d’escriptura previst, acabaré amb un parell de succintes observacions. Primer: tret que s’articuli amb paraules —sempre distants de si mateixes, i expertes a afirmar la negació—, cap imatge es pot negar a si mateixa. Segon: la constatació de l’efectiu poder irracional de les imatges sobre l’inconscient humà és un lloc comú de la psicosociologia. En vista d’això, trobo que els impulsors de campanyes per erradicar o bé incentivar unes determinades conductes entre la ciutadania —avesada damunt a la passivitat que la cultura digital fomenta— haurien de procurar que els mitjans no es girin contra el fi a què s’adrecen. La realitat no seria binària si se la pogués despullar del llenguatge. Ni somiar-ho. Tothom que ho intenta fracassa. No convé, doncs, que se’n facin servir els parracs per a lluites ideològiques.
Un filòsof nietzscheà escarnia l’admiració pel “no” dels qui la demostraven invocant les ciències exactes: “Dues negacions fan una afirmació, mentre que dues afirmacions no faran mai una negació”. Burleta, ell hi afegia una postil·la: “Sí… sí…”
Mercè Rius (Barcelona, 1953) és professora honorària al Departament de Filosofia de la UAB. Ha escrit un bon grapat de llibres, entre els quals els dos darrers són editats al País Valencià: Matèria. El grau zero de la filosofia (2018) i Discurs contrafeminista (2024).
