Algun dia ho he pensat. Si alguna cosa no tenen els pares –almenys com a pares, una altra cosa és com a individus- és cinisme. Cinisme, dius? Sí: no són cínics, en general (suposo que hauria de dir una part dels pares, perquè és obvi que alguns ho continuen sent després de portar un fill al món). Sí, la majoria de pares em desprenen una sensació agradabilíssima de manca de cinisme. Quin és l’antònim de cinisme? No és in-cinisme, està clar. És “ser bondadós”, com apunta un diccionari virtual? Sí, és clar, però no només això… “Decents”, em diu una altra pàgina. Uf, sí, d’acord, però no són pas indecents els que no ho són, de pares… Com costa a vegades trobar les paraules, eh?
Provaré de definir-ho jo mateix. Quan dic que un pare –o una mare- en tant que pares –o mares!- són allò oposat als cínics em refereixo, per començar, a què són sacrificats. Es dediquen abnegadament als seus fills, destinant una part del seu temps disponible -que podria ser productiu o d’oci o de descans- a una feina molt delicada, de conseqüències imprevisibles, perquè mai saps com acabarà sortint “el teu producte” (suposant que la teva acció com a pare sigui d’influència abassegadora, cosa que està per demostrar). Això em porta a pensar també que són despresos amb el seu temps, amb els seus recursos, en relació a les seves prioritats. Sí, potser aquí està el quid de la qüestió: són capaços de sacrificar-se per a un altre, un ésser que a més a més no li reconeixerà directament la seva tasca (almenys de forma immediata). Els pares es donen, doncs. Són, de fet, extremadament generosos; estan vacunats –o sent pares es van vacunant- contra un ego exacerbat, que et fa pensar-te al centre de totes les coses. No sempre -gairebé mai!- poden ser els primers, la prioritat de les situacions vitals, i de fet molt sovint acaben sent “els últims de la fila”. Sort d’allò que “els últims seran els primers”, perquè sinó…
Són, també, extremadament pacients. Quan el nen o la nena protagonitza una rebequeria enmig del carrer, quan un dia es torça per circumstàncies no previstes, quan han d’acudir a una festa infantil i potser no en tenen cap ganes, quan han de “despullar-se” (ni que sigui mínimament) en una reunió de pares d’escola on et fan fer una dinàmica d’aquelles que et fan escapar el riure sota el nas, quan els seus fills els demanen repetir per cinquena vegada consecutiva un conte que s’ha explicat ja en mil ocasions… Fan el que s’espera d’ells, amb esforç i constància, malgrat allò que estiguin fent no els vingui gens de gust. I aquí rau una de les grans gràcies (que a molts no els en deu fer cap): fer de pares no té massa a veure amb fer el que a un li ve de gust sinó més aviat el contrari. Això, avui en dia, és una afirmació autènticament escandalosa, de fora del sistema, que ens crida a consumir ràpidament i immediatament qualsevol cosa que vulguem i a postergar precisament totes les que no desitgem.
Els pares “s’han d’estar” de moltes coses. Per molt que el cinquè episodi de The Bodyguard estigui en el moment culminant, si el fill o filla crida al pare o a la mare des del llit, no hi ha laments que valguin i la sessió televisiva es dona per finalitzada. Si avui era el dia que havies previst una sortida d’oci amb algun amic -hipòtesi poc versemblant, francament- i al final ningú es pot quedar amb el teu fill perquè la teva dona treballa, no hi ha sortida que valgui. Si tenies ganes de menjar-te alguna cosa que el teu fill no hauria de veure a taula, te l’hauràs d’estalviar (o menjar-te-la d’amagat, a la cuina). Si et venia al cap dur a terme una activitat familiar que no és adequada a l’edat… doncs caldrà ajornar-la un temps, fins que sigui el moment propici per gaudir-ne tots plegats. El conjunt passa per davant de l’individu, una altra cosa ben poc aclamada en el nostre món occidental.
Sí, això és una oda als pares. Una mica carrinclona, segurament, d’acord. Però malgrat pugui semblar molt òbvia, avui m’ha fet gràcia fer-la (i això que no és ni el Dia del Pare ni de la Mare ni cap d’aquestes festivitats de pa sucat amb oli) perquè hi ha moltes coses que, de tant òbvies, les deixem sense dir, sense pronunciar, sense subratllar… de manera que acaben esdevenint “no tant òbvies”. I al final acaba per no dir-les ningú, em temo. Sintetizo: avui portar un fill al món -almenys en el nostre món occidental, capitalista, hiperproductiu- és un acte que desafia el cinisme i l’egocentrisme imperant, les dinàmiques estrictament productives o lúdiques… i que ens reconnecta amb la nostra intimitat més profunda.
Un darrer incís, perquè no voldria ser injust. No tothom ha de ser pare -o mare-; aquest no és un article per incentivar la natalitat ni per situar els pares socialment per sobre de cap altre col·lectiu. Només faltaria, que cadascú faci el que vulgui. Ni s’ha de ser pare per lluir totes aquestes virtuts que he citat ni el cinisme és estrictament dolent, a la vida (seré nyonyo, val, però no càndid del tot). Però sí que és de justícia reconèixer l’esforç que fan tots els pares i mares i subratllar el que representa: un treball silenciós, tenaç, perdurable en el temps perquè efectivament el món sigui una mica -ni que sigui una miqueta- millor en el futur.
Joan Salicrú és periodista i codirector de Valors
Bones Joan gràcies per les paraules delicades i dedicades als pares ..la veritat és que em sento identificada. Sovint és necessari poder llegir que la feina que hi ha en l’educació dels nostres fills és silenciosa però sens dubte com tu dius ha de ser tenaç i perdurable..fer de pares no és fàcil però és fa el que es pot dins un sistema com és l’actual. Hem de ser persistens i això de vegades és esgotador. Esten en una época on les persones tenim la tendència a ser individualista i el que toca treballar és la cooperació. El que si que tinc clar és que l’educació dels nostres fills és fa amb el cor i es com la sento. Mil gràcies.
Es veritat tot el que dius Joan, però hi ha un altre col·lectiu que continua moltes vegades deixant de banda les seves aficions, el seu lleure i altres coses per continua estant al costat dels fills, donant un cop de ma cuidant els nets, col·laborant en la tasca de educar-los i fer-los creixa,i moltes vegades a edats on les forces ja comencen a fallar, però com sempre ho fas per els fills.