Un dels grans debats actuals és la manca de descrèdit de l’ètica en diferents àmbits de la societat. Quin és l’origen d’aquest fenomen?
Antonio Fornés: El fonament de l’ètica: la transcendència
E l problema de l’ètica en la modernitat no és el seu major o menor descrèdit sinó quelcom molt més profund, i que té a veure amb la seva fonamentació. Així, la pregunta autènticament significativa davant d’aquesta qüestió és si és possible mantenir avui dia la vigència de qualsevol discurs ètic. Malauradament, la conclusió sigui que probablement no.
Per què? La resposta hem de buscar-la en el procés de secularització sistemàtic que s’ha produït a Occident des de la Il·lustració, amb l’eliminació de tot allò transcendent o espiritual. Hem materialitzat fins a l’extrem la nostra societat, però no obstant això pretenem viure com si res hagués canviat, utilitzant paraules i valors creats en i per un context religiós. Un perfecte ateu com Nietzsche va descriure genialment aquest fet en la seva famosa “paràbola de l’home boig” que buscava a Déu en ple dia amb una llanterna encesa. Així, el pobre boig es preguntava lúcidament: “Com hem pogut buidar el mar? Qui ens ha donat l’esponja per assecar l’horitzó?”.
Si es renuncia a l’existència de Déu només se m’acudeixen dos camins des dels quals construir una ètica: el naturalisme moral o l’utilitarisme. Probablement la majoria dels que defensen la possibilitat d’una ètica sense Déu se situïn en un més o menys explícit naturalisme moral a partir del propi ordre lògic del que existeix. S’equivoquen. No hi ha cap ordre moral en la naturalesa, que és essencialment violenta i despietada; les paraules ‘bé’ o ‘malament’ simplement no signifiquen res, resulten absurdes en un univers que ni tan sols és conscient de la seva pròpia existència. L’altre camí, l’utilitarisme, encara és pitjor, consisteix a esperar que l’egoisme individual resulti en benefici de la comunitat, és a dir, lliurar-nos a la perversa lògica del mercat.
En conclusió, en un món sense transcendència no hi ha resposta possible a la fosca pregunta de “per què no?”, i per tant, és impossible sostenir racionalment l’ètica.
No hi ha cap ordre moral en la naturalesa, que és essencialment violenta i despietada; les paraules ‘bé’ o ‘malament’ simplement no signifiquen res
Albert Botta: Poliètica: ètica del dia a dia i política ètica
El descrèdit de l’ètica política duu a Maquiavel i a la descripció del poder. Voltaire fa notar que Maquiavel no és maquiavèl·lic, sinó el crític honest que mostra als pobles què fa el poder (no el que diu que fa). L’Estat -qui té el poder en l’Estat- es mou amb mecanismes aliens a l’ètica? La raó d’Estat no entén d’ètica? Una política sense ètica és anàloga a corrupció? La moral, les morals, no són estables, la consciència ètica evoluciona individualment i col·lectiva, i també depèn de les cultures. Però una cosa és la variabilitat de les morals i una altra la percepció d’immoralitat cívicopolítica. Una percepció deutora en part de Marx, Nietzsche i Freud, i les respectives sospites de frau en el discurs moral.
I tanmateix sovinteixen els clams per vincular ètica i política. A casa nostra, Fernández Buey va anomenar poliètica a una certa ètica mínima pública, en sintonia amb els Drets Humans (malgrat l’eurocentrisme, una referència clara en una ètica universal). Per cert, uns Drets que, si es vulneren, legitimen la intervenció exterior.
Les enquestes mostren insatisfacció per la incerta qualitat de la democràcia, desprestigi institucional, i baixa valoració del poder legislatiu, executiu i judicial. Què diem i què fem en (administració de) justícia, immigració, promoció de la pau, dret a l’habitatge, igualtat d’oportunitats, violència de gènere, evasió d’impostos, factures sense iva, medi ambient i hàbits de reciclatge, postveritats…? De debò sorprèn la valoració pseudonovel·lesca del relat ètic? (vegi’s el butlletí 116 de mientrastanto.org).
S’hi val el que-es-fotin? Nord enllà l’ètica cívica impregna més el comú (s’accedeix als transports sense control previ de bitllet, el terra està més net…). L’exigència és l’ètica per ella mateixa, l’imperatiu categòric de Kant, que no depèn o remet a res exterior a ell. És l’estatus humà adult d’actuar com cal no pas per un premi -la felicitat- sinó per ser digne de ser feliç.
Les enquestes mostren insatisfacció per la incerta qualitat de la democràcia, desprestigi institucional, i baixa valoració del poder legislatiu, executiu i judicial
