Charles Darwin i Piotr Kroptkin

Dos noms coneguts, tal volta, el segon no tant. Els cito no per debatre amb ells, sinó pel que poden significar les seves aportacions en la concepció de tot Ésser Humà.


Charles Darwin (1809-1882) va ser un naturalista anglès que va publicar una de les obres científiques més influents al món de la biologia: Sobre l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida (1859), però a la sisena edició del 1872, va ser més dràstic sense “on”: “L’origen de les espècies…”. Així va assentar les bases de l’evolució, un procés que és possible gràcies al que ell va anomenar la selecció natural: Qui s’adaptava millor era el més fort. Psicològicament, seria prendre l’egoisme com a punt de partença i no en sentit negatiu. Si l’ego no pensa per a si mateix, ningú ho farà. Un valor a tenir en compte.


Piotr Kropotkin (1842 – 1921) va ser geògraf, zoòleg i naturalista. Va publicar El suport mutu: un factor de l’evolució (1902). És l’obra més representativa de la seva personalitat. Fa una particular lectura del darwinisme. És a dir, per comprendre el sentit de la seva tesi bàsica cal partir de l’evolucionisme darwinià. L’accepta, però considera que en la seva versió divulgativa que ens arriba està filtrada per la ideologia capitalista. Així doncs, la victòria en la famosa «lluita per la vida» ha passat en l’imaginari occidental a ser patrimoni dels “més forts”. Això no obstant, en la teoria de Darwin, s’inclinava més per la figura “dels més aptes”. I va veure que “els més aptes” no tenen per què ser els més forts sinó els que s’adapten millor a llur entorn. I les espècies que més possibilitats tenen de sobreviure són les que saben trobar en la simbiosi la millor arma per assegurar llur futur. I aquí tenim la noció de “suport mutu”. 

Però no constitueix un ideal ètic ni una anomalia que trenca les rígides exigències de les dificultats a la vida, sinó un fet científicament comprovat com a factor de l’evolució, paral·lel i contrari al famós “la lluita per la vida”.
Ho he expressat d’una forma molt simplificada, però el suficient per veure que també la biologia busca la vida solidària. El punt de partença és l’ego corporal, però no la meta. Un ego que ha d’esdevenir també solidari, altruista, generós.


Faré un pas més. Tenint en compte només la divulgació de Darwin, el capitalisme ha pres no únicament com a base sinó també com a fita: l’ego-isme. I des d’aquest angle podem comprendre la inhumanitat de la ideologia neoliberal. Uns pocs “egos”, centrats en si mateixos, volen fer creure a la societat que només la competitivitat, el triomf del més fort i el rendiment impulsen la societat i que calen executius agressius per a tirar-la endavant. Aquesta és la base de l’antropologia neoliberal. Reduccionista total.


I així, l’altruisme i la sostenibilitat les dona suport a sempre que siguin rendibles. I quan no és rendible? Quan no hi ha guanys. Per tant, com vaig sentir en una tertúlia sobre l’ètica del capitalisme: “Treballem per l’ego, que és sa; i també per l’altre, sempre que sigui rendible”. Però, els moments on es manifesta la pregonesa de tot Ésser Humà són en les crisis com la que estem patint ara tota la humanitat. Hem pogut constatar aquesta tesi: Les vacunes sí que ajuden, però la gestió econòmica, com les patents o distribució, condicionen l’alteritat, però no l’egoisme.
Vistos els dos autors, cal conjugar i no separar-los. La vida biològica parteix d’enfortir un ego fràgil, vulnerable que pugui aprendre a suportar i gestionar la seva limitació. I aquest ego, en la seva evolució o en les preses dels diversos nivells de consciència, viu i sap que no creix si no és relacionant-se amb els altres. Cal recordar que l’ego és fruit de la relació i s’autorealitza sempre en la relació. L’ego no és individualitat, sinó alteritat. Una relació de l’ego total o jo amb el tu (l’altre ego) o tu total. Dit d’una altra forma, l’ego és el gestor d’una nau que hi ha moltes parts que funcionen de forma inconscient. I veiem que l’ego condueix la nau, però no la guia. Aquesta consciència no el treu de la responsabilitat de les seves funcions.


I per això cal una escala de valors o una axiologia que tingui en compte l’alteritat. Fer projectes en comú. Per tant, el diàleg és bàsic per l’autorealització de tot Ésser Vivent Humà. No imposat com en el regne imperial de les formigues. Ho cito perquè ha mort, fa poc, el biòleg evolutiu Wilson, Edward O., a l’edat de noranta-dos anys, un dels seus llibres és La creació. Salvem la vida de la terra (2007) i el creador del concepte: “consiliència” o la unificació del coneixement. I especialista en mirmecologia o formigues.

La biologia ha de ser una base, no l’única, per fer una ètica, puix que la realitat de l’Ésser Humà no s’esgota en la fisiologia/cervell/emocions. Un diàleg per diferenciar la Natura de la Cultura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.