Els líders religiosos d’aquest país van ser el promotors de la Conferència de Wunlit, celebrada la primavera del 1999. Aquesta trobada va suposar la pau entre els dinka i els nuer, dues comunitats que portaven més de vuit anys enfrontades.
Els dinka –l’ètnia que representava a finals del segle XX un 18 per cent de la població del Sudan del Sud– i els nuer –la comunitat que agrupava més o menys 200.000 persones– feia anys que estaven en conflicte. Un període d’extrema violència durant el qual s’havien produït robatoris de ramats –ambudes ètnies viuen principalment de la ramaderia i de la pesca–, segrestos de dones i nens, incendi de cases i enfrontaments armats.
Tan gran era l’hostilitat entre una ètnia i l’altra que al mig s’havia generat una franja de “terra de ningú” d’entre 80 i 160 quilòmetres; curiosament la zona amb millor pastura i pesca. Un conflicte que, durant la dècada dels noranta del segle passat, provocava pobresa, desesperació i perjudicava l’estil de vida tradicional defensat per totes dues comunitats sudaneses.
Conscients d’aquesta realitat, aproximadament trenta-cinc persones representatives de les dues cultures, entre ancians, caps religiosos i líders de membres de les esglésies nuer i dinka –com a amfitrions–, es van reunir a Lokichoggio, ciutat situada a l’extrem nord-est de Kenya, per compartir les seves experiències i la responsabilitat del conflicte i es van comprometre a treballar per la pau.
La recuperació de la normalitat
La conferència de pau definitiva, organitzada pel Consell d’Esglésies del Nou Sudan, amb el suport de l’Exèrcit d’Alliberament Popular del Sudan, va tenir lloc al petit poble de Wunlit, del 27 de febrer al 8 de març del 1999, i després de vuit anys de conflicte. Hi van participar 318 líders comunitaris, els quals van apostar per la pacificació. L’acord es va segellar amb una oració cristiana feta amb diferents idiomes locals i amb el sacrifici d’un toro blanc, símbol de neteja de tots els mals succeïts en el passat.
Després d’aquest pacte, diversos pastors de les dues comunitats van instal·lar-se a la franja fronterera, on les zones de pesca i pasturatge van ser compartides; les hostilitats van acabar, els segrestats van tornar a casa, es va restablir el comerç i milers de nuer desplaçats pel conflicte van recuperar les seves terres. Tot just era l’inici d’un llarg camí.