L’elecció de Jeanne Dielman com la millor pel·lícula de la història no ens parla tant de la qualitat d’aquest film sinó de les inquietuds i les lluites que s’estan duent a terme en el camp de la igualtat.
La prestigiosa revista Sight & Sound, editada pel British Film Institute, publica cada deu anys una llista amb les cent pel·lícules més ben considerades de la història. Per elaborar aquesta llista, fan una enquesta entre crítics i acadèmics de cinema de tot el món i, a partir de les seves votacions, s’estableix un rànquing de l’1 al 100. La llista es va començar a elaborar l’any 1952 i és considerada de forma oficiosa una mena de cànon del cinema.
Durant moltes dècades, la pel·lícula Ciutadà Kane, d’Orson Welles, va encapçalar aquest llistat. En la revisió del 2012, Vértigo, d’Alfred Hitchcock, va desbancar el clàssic de Welles, que va passar a segona posició. Tot i això, la lluita per liderar el rànquing seguia en mans de noms canònics, la majoria d’ells directors blancs occidentals coneguts i reconeguts per la seva aportació a la història del cinema.
La sorpresa ha arribat amb la revisió del 2022, quan, contra tot pronòstic, una força desconeguda pel·lícula belga dirigida per una dona s’ha situat en el número u de la llista. El film Jeanne Dielman, de la directora belga Chantal Akerman, ha fet història posant una dona al capdavant del famós cànon i ha deixat entre perplexos i atònics els defensors de la quinta essència del setè art.
Amb una durada de tres hores i una estètica minimalista, Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles ens mostra en temps real la vida quotidiana d’una mare soltera i les seves tasques domèstiques: cuinar, netejar, comprar, fer els llits… Va ser l’òpera prima de Chantal Akerman, que va dirigir el film amb només vint-i-sis anys i es va inspirar en la vida de la seva mare per fer una pel·lícula que s’ha convertit en un referent del feminisme cinematogràfic. Amb la seva gosadia, Akerman situa en primer pla l’àmbit femení domèstic, que el cinema no havia mostrat mai, per denunciar l’opressió del sistema patriarcal.
Fa només uns anys, les pel·lícules dirigides per dones suposaven una autèntica raresa, generalment eren menystingudes i no rebien cap mena de reconeixement. Avui, les dones no sols han demostrat tenir una veu i mirada pròpies, sinó que encapçalen les llistes de grans èxits cinematogràfics. Una altra llista similar, en aquest cas l’enquesta de les millors pel·lícules del cinema argentí, també l’encapçala una dona: Lucrecia Martel, amb la seva pel·lícula La ciénaga. Si repassem les pel·lícules que han guanyat les edicions més recents de Cannes, Venècia i Berlín, veurem que totes estan dirigides per dones.
