Darrerament hem vist com el sistema educatiu s’utilitza com a arma partidista. El sistema educatiu hauria d’estar fora de la bronca política. Per responsabilitat, per norma, pel bé comú. I aliè a qualsevol temptació manipuladora. Primer perquè l’educació és un dels fonaments de la cohesió, i quan s’utilitza com a retret polític, es malmet també la cohesió social.
Si s’utilitza, és que els motius que hi ha al darrere no responen a una preocupació de millora i progrés, més aviat intenta obrir escletxes a la recerca de conflicte, i d’adeptes a una causa. Això en darrer terme posa en risc la convivència a l’escola, el que vol dir també el risc de la convivència a nivell social i territorial. Segon perquè es crea inseguretat i desconfiança entre la comunitat educativa cosa que no afavoreix la seva tasca.
Sovint ens fixem en els models educatius nòrdics, quan part del seu èxit es deu a una professió de les més valorades i prestigioses socialment. És el convenciment que cal valorar, estimar i dignificar els professionals, perquè a les seves mans dipositem el capital més preuat que tenim. I tercer perquè el nostre sistema educatiu necessita moltes coses, però no conflictes partidistes.
Necessita inversió: Espanya és el cinquè país de la UE que menys inverteix en ensenyament i per sota de la mitjana de la OCDE (el 4,1 per cent del PiB, dades de 2015) i Catalunya la cinquena comunitat autònoma per la cua amb només un 3,7 per cent del PIB.
Necessita estabilitat i innovació: per treballar en un marc de confiança i de continuïtat, però amb capacitat de canvi per a adaptar-se als nous reptes. I necessita el valor que li hem d’atorgar el conjunt de la societat: l’estima pel coneixement, la cultural, la igualtat d’oportunitats, les arts, el creixement i el sentit crític… Tot això que ens permet l’educació i ens enforteix com a col·lectivitat.
