No existeix res similar a l’interès nacional quan analitzem les relacions internacionals. El mateix podem dir respecte la política a l’interior de qualsevol país democràtic. No existeix res similar a l’interès nacional francès, alemany o espanyol. En tot cas el que existeixen són els conflictes d’interessos i la contraposició de preferències. Als diaris, però, sovint llegim tòpics amanits sobre quin podria ser l’interès nacional de tal país o tal altre –quan la realitat és que qualsevol interès nacional no deixa de ser un artifici sovint imposat interessadament per algú.
En tot cas existeixen un conjunt de preferències dels votants que composen una societat. De fet hauríem de parlar bastant menys de l’interès nacional i en canvi molt més de les polítiques desitjades pel votant medià d’una societat. Potser això semblarà absurd o potser una obvietat, però comença a ser imprescindible tenir-ho present. Per què? Per la rellevància creixent que estan prenent les actituds i maneres de fer tecnocràtiques en la política contemporània.
La tecnocràcia, justament, la trobem quan unes elits –suposadament més ben formades i preparades- són les encarregades d’interpretar i executar els interessos nacionals. La crisi econòmica va donar peu a un major protagonisme d’aquestes solucions. Les mesures dels “homes de negre”, ens asseguraven que havien de promoure la recuperació econòmica i el benestar de la ciutadania. Com si la competició política, la confrontació de preferències, hagués estat la causant de l’acumulació dels dèficits públics i privats durant els anys anteriors.
De fet, la tecnocràcia acostuma a anar acompanyada d’aquesta aureola beatífica que amalgama els suposats virtuosismes de la moderació i el benestar. Com si el conflicte d’interessos hagués d’anar sempre en contra del benestar i el creixement econòmic. I tot això, quan comencem a tenir evidència empírica comparada que justament passa el contrari.
És en aquells països on hi ha més informació política, és a dir on hi ha ciutadans més informats que voten d’acord amb els seus interessos, on també hi ha més polarització política i menys desigualtat econòmica. Als països nòrdics, per exemple, la ciutadania està ben informada, la competició política entre partits de dretes i d’esquerres és important i en canvi els nivells de desigualtat són baixos. Hi ha de fet menys vot centrista als països on la desigualtat és baixa.
En canvi a les societats amb més desigualtat econòmica el consum d’informació política és menor i hi ha més vot centrista. Per tant no existeix necessàriament contradicció entre polarització política i cohesió social –poca desigualtat. Al contrari, una ciutadania informada que vota d’acord amb els seus interessos el que fa és contraposar i expressar lliurament les seves preferències. Això és saludable en tant que obliga la ciutadania a consumir informació política per controlar els partits.
El rol dels partits, aquí, és el de donar resposta i articular les preferències. No pas ordenar ni limitar la riquesa aquestes, sinó directament fer explícit el conflicte d’interessos d’una ciutadania informada. La tecnocràcia, en canvi, viu amb una certa angoixa el conflicte polític i sovint vol posar en quarantena determinades opcions polítiques –com si algunes opcions no fossin convenients o desitjables. El perill real de la tecnocràcia és, doncs, la temptació de voler imposar un suposat interès nacional tot menyspreant preferències de la ciutadania que poden ser, aquestes sí, majoritàries.
