Aquests dies les escales de diverses estacions de metro de Barcelona s’han convertit en escenaris artístics. La iniciativa Swab Stairs és una intervenció artística realitzada per estudiants de disseny de centres educatius de Catalunya que té com a objectiu començar a preparar la ciutat per la Fira d’Art Contemporani Internacional que se celebrarà a la capital catalana del 2 al 5 d’octubre.
De fet, però, Barcelona respira art tot l’any. La ciutat disposa d’una oferta amplíssima de museus i galeries de diferents artistes, estils i èpoques. Sales que aquest estiu estaran plenes de turistes, mentre els autòctons agafem avions per veure art d’altres cultures, sovint ignorant allò que tenim a casa. Però quanta estona realment gaudirem del sentit o de l’estètica d’una obra? Qui serà l’agosarat, potser un infant, que preguntarà: I l’art, exposar quadres en un museu o escultures en una plaça, per a què serveix?
L’art és evident que té una utilitat, sinó no hauria estat present en la història de l’evolució humana des dels seus orígens. De fet, l’art per si sol representa molts valors: expressió, crítica, bellesa, creativitat, educació, identitat… L’artista es mostra a través de la seva obra i busca l’emoció estètica. Però, a més, a través de l’art, el creador pot generar sentiments i fer pensar sobre diversitat de valors a aquell que la contempla. De fet, les temàtiques de les grans obres són il·limitades, igual que les reaccions que aquestes puguin generar. En aquesta mateixa línia, si contemplem l’art com a teràpia, aquest pot esdevenir una eina bàsica per fer augmentar la nostra resiliència i autoestima, superar dolors o estancaments emocionals i, fins i tot, esdevenir eina de reinserció social per a grups amb dificultats. Però, fins i tot, l’art, des dels homes que pintaven escenes de París durant la Revolució Francesa fins a alguns grafitis actuals, també pot esdevenir agent de canvi social.
Totes aquestes funcions de la creació artística, generalment, però, es queden en un segon marge ja que quan contemplem una obra imposen exclusivament els nostres gustos personals. Entre bonica o lletja es limita la sentència. És aquesta la gràcia de qualsevol obra d’art, ocultar un missatge no explícit, o és la seva desgràcia, restar per sempre incompresa pel gran públic? La cultura artística del país, a diferència del seu potencial creatiu-artístic, és molt baixa; per això ens cal amb urgència tornar a revaloritzar la pedagogia artística, no des de la teoria, sinó des de la pràctica, ensenyant una cosa tan senzilla, com aprendre a mirar, ja sigui l’art que s’amaga darrere els murs dels museus o galeries o escampat sense reconeixement per tallers, façanes, places o parets de totes les ciutats.
