Curiosament un llicenciat en arqueologia –especialitat Paleolític Inferior– s’ha acabat convertint avui dia en un dels catalans més influents a internet, la principal tecnologia del segle XXI. I, potser per això, per aquells que desconeixen els seus orígens formatius, del discurs de Genís Roca crida especialment l’atenció les constants referències històriques. Amb elles o sense, les explicacions del fundador i president de RocaSalvatella –a la seu d’aquesta empresa a Sant Cugat fem l’entrevista–, generen un entusiame encomanadís. Genís Roca és expert en estratègia digital i una de les persones de l’estat més influents a internet -el 2013 i el 2014 ‘El Mundo’ així ho va certificar-. RocaSalvatella és una empresa de serveis focalitzada en el desenvolupament de negoci i cultura a les organitzacions a partir de les oportunitats que brinden les xarxes i la digitalització, amb oficines a Barcelona, Madrid i Bogotà. Roca també ha estat director general d’Infonomia i gerent de les iniciatives a Internet de la Universitat Oberta de Catalunya. Amb ell parlem dels canvis que comporta a nivell social i d’estructures de poder la democratització del coneixement, procés que Roca no dubta en qualificar de revolucionari.
A partir de quin moment realment podem parlar de democratització del coneixement?
El coneixement és com si fos un gas. El gas, si no el contens, sempre necessita expandir-se. Doncs el coneixement, com si fos un intangible, també té la necessitat d’expandir-se. I expandir-se en coneixement vol dir arribar a més gent. Al principi les transmissions de coneixement són orals, però després apareix la forma escrita del coneixement i adquireix la capacitat de ser transmès a més gent.
Així, cada vegada la massa de ciutadans a qui arriba el coneixement és més gran…
Sí. I cada cop que el coneixement pren una nova forma hi ha algú que intenta dominar-lo perquè qui té la capacitat de posar per escrit el coneixement té el control de la informació, del saber i del poder. Així, doncs, al voltant del poder entorn del coneixement escrit ens trobem els monestirs. Fins que amb la impremta s’amplia la capacitat de transmetre el coneixement i s’estructura una nova forma de poder. Després apareix la ràdio, la televisió… i cada mitjà modifica el sistema de poder.
I a l’actualitat? Ara què passa?
Ara estem en un període en què un cop més la tecnologia torna a modificar el sistema de coneixement i els sistemes de poder que es vertebren al voltant d’aquest. De fet, tots els escàndols polítics actuals són conseqüència directe del fet que més gent pot elevar a públic les coses. Fins fa vint anys qualsevol podia generar un contingut però solament uns pocs el podien elevar a públic. I, per tant, el coneixement estava controlat per un conjunt d’editors: editorials, discogràfiques, marxants d’art… La novetat digital és que tothom ho pot elevar tot a públic. I quan això passa surten a la llum coses que abans estaven més tapades. Per exemple, ens hem assabentat de l’escàndol de les targetes negres de Caja Madrid perquè algú ha elevat a públics els correus electrònics. En el vell sistema, conèixer aquesta informació hagués depengut de la decisió d’un director de diari.
I en el món digital no hi hauria cap tipus de control si tenim en compte que hi ha empreses que monopolitzen el sistema, formes de recerca que jerarquitzen la informació…?
En absolut. Avui estem vivint un canvi molt fort. Abans el control estava en què tothom podia crear, però no tothom podia publicar. Era un editor qui decidia què es feia públic. Fins ara crèiem que una cosa era notícia si ho publicava La Vanguardia. Però ara sabem que perquè surti una cosa per la televisió no vol dir que sigui necessàriament cert. Tots els mitjans de comunicació estan tenyits d’una ideologia. La novetat actual és la pèrdua del respecte a la informació publicada. Que avui dia una cosa sigui elevada a públic ja no és sinònim de control de qualitat.
Per tant, avui no hi hauria cap mena de filtre?
Abans creiem que si una informació s’havia elevat a públic era perquè havia passat un filtre, avui que una informació sigui pública no és garantia de res. El nou filtre encara no està clar.
I això no té certs riscos? Quins són, en aquests moments, el perills de la democratització del coneixement?
Que hi hagi més informació disponible no pot ser mai perillós. Acceptar això és acceptar que algú hauria d’evitar que certa informació fos disponible i això sí que és molt perillós. Quan hi ha molta informació disponible la única cosa perillosa és la manca de criteri. Que existeixin segments de població no preparada per saber quina informació volen consumir.
Ens estaríem perdent en un mar de sobreinformació?
Tècnicament de massa informació disponible n’hem tingut sempre. Quan una persona entra en una llibreria també té centenars de llibres davant i ha de decidir quin agafa. Però, en canvi, no tenim pas sensació d’ofec ni reclamem que només se’n publiquin deu a l’any. Només s’espera de nosaltres que quan entrem a una llibreria tinguem algunes preferències, ens deixem recomanar o ens deixem portar.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
