El concepte de quiet ambition descriu una nova manera d’entendre l’èxit més pausada, conscient i sostenible. Les noves generacions es volen comprometre a la feina però sense sacrificar la seva salut ni la vida personal.
Durant dècades, l’ambició s’ha associat a escalar a qualsevol preu: dedicar la vida sencera a triomfar professionalment, renunciant a temps, família i benestar. Aquesta imatge dominant, que reflectien pel·lícules com Wall Street o Armas de mujer, avui comença a sonar desfasada. Les noves generacions —però no només— qüestionen aquest model i aposten per una manera de viure la feina més humana i connectada amb les necessitats reals. En aquest context, ha emergit amb força l’ambició silenciosa o quiet ambition, un concepte que s’ha consolidat arran de la pandèmia.
Com explica l’expert en cultura d’organitzacions Fernando Aldunate, aquesta és “una manera de treballar amb compromís sincer, però sense sacrificar la salut ni la identitat”. En aquest mateix sentit parla José Miguel de la Dehesa, director de la Fundació Factor Humà, que assenyala que “la quiet ambition és una forma de regular les prioritats. Les noves generacions han tingut accés a una altra manera d’entendre què volen ser i cap a on volen anar”.
A diferència del model tradicional basat en el poder i l’ascens, la quiet ambition aposta per l’equilibri vital. L’objectiu ja no és arribar al cim més alt, sinó viure una experiència professional amb sentit, on hi hagi temps per a un mateix i la feina no xucli tota l’energia. Una ambició més discreta, menys sorollosa, però igualment legítima.
Aquest fenomen —relacionat amb el quiet quitting o el big quit— va fer-se visible amb força durant la pandèmia, quan moltes persones van començar a replantejar-se la seva relació amb la feina. Allò que abans era prioritari —ascendir, destacar, competir— va perdre pes davant noves preguntes: Quin sentit té el que faig? A quin preu?
Darrere aquesta nova ambició hi ha valors que connecten millor amb l’actualitat: autocura, salut mental o sostenibilitat emocional. “La quiet ambition es fonamenta també en la responsabilitat personal, la coherència i l’autenticitat”, afegeix Aldunate. “Moltes persones ja no busquen assolir fites imposades per estàndards externs, sinó aquelles que realment s’alineen amb el seu propòsit de vida”. De la Dehesa matisa: “No és una manca de visió ni de compromís, sinó una trajectòria alineada amb els propis valors i amb espai per la vida personal”.
En aquesta línia, Aldunate insisteix que la quiet ambition no és una desconnexió, sinó una reorientació. Es tracta de prioritzar el benestar, reduir el risc d’esgotament laboral i trobar satisfacció en el rol actual, en lloc de perseguir ascensos constants. Per a molts treballadors, especialment joves, aquest plantejament més serè permet recuperar la qualitat del treball i posar límits a una cultura d’exigència permanent. Les dades avalen aquest malestar: el 76 per cent dels empleats diu haver experimentat esgotament laboral de forma freqüent, segons Gallup (2022). Aquest desgast afecta la salut mental i ha contribuït a desvincular l’èxit del sacrifici. Així, avui dinar tranquil·lament lluny de la pantalla o plegar puntual pot tenir més valor que una promoció.
L’ambició segons cada generació
Per entendre aquest canvi, cal veure com cada generació ha viscut l’ambició. Els baby boomers (1946-1964) buscaven estabilitat i reconeixement en una llarga carrera dins la mateixa empresa. La generació X (1965-1980) va començar a reclamar més conciliació entre feina i vida personal. Els millennials (30-40 anys) prioritzen el sentit i el desenvolupament personal. I la generació Z hi afegeix noves exigències: cura de la salut mental, flexibilitat i autenticitat.
Segons la Fundació Factor Humà, només un 4 per cent dels joves treballadors considera que un ascens és un objectiu important, i menys del 40 per cent voldrien ocupar el lloc del seu cap. A primera vista, pot semblar desinterès, però és una nova manera d’entendre el compromís. “La quiet ambition no és manca d’ambició, sinó una reconfiguració de l’èxit: del deure al sentit”, resumeix Aldunate. Menys soroll, però no menys implicació.
Una nova cultura empresarial?
En aquest context, caldrà que les empreses s’adaptin. Els treballadors reclamen entorns productius que permetin mantenir la qualitat de vida i ofereixin camins professionals més enllà de l’ascens jeràrquic. No és fàcil: en organitzacions on encara es valora la visibilitat i les condecoracions, costarà reconèixer la feina pausada, la constància o el compromís menys evident.
“Les organitzacions poden integrar aquests valors adaptant models de lideratge i criteris d’èxit”, proposa Aldunate. Així, revisar com mesurar el rendiment, oferir trajectòries horitzontals o fomentar cultures de feedback realista poden mantenir la innovació sense imposar una ambició tòxica. De la Dehesa afegeix que “cada cop més, les persones valoren el benestar per sobre del reconeixement. Això obliga a lideratges més propers, que escoltin les expectatives reals.” També reconeix que “no tothom vol promocionar-se. Hi ha qui té molt potencial però decideix no exposar-se. Mesuren molt què diuen, quan i com”.
De fet, adverteix que cal no confondre calma amb desinterès. La quiet ambition no és renúncia, sinó fer les coses bé, amb equilibri i serenitat. La clau serà incorporar mecanismes d’avaluació que valorin aportacions qualitatives i reconeguin la coherència. “Per mi, créixer verticalment ja no és tan rellevant. Ho és no tenir estrès derivat de la feina. Les organitzacions del futur hauran d’avaluar no només resultats, sinó la capacitat de les persones d’innovar, de connectar, de donar sentit al projecte”, resumeix.
Ara bé, hi ha un matís important. “En la seva versió saludable, el quite ambition protegeix de l’esgotament i fomenta el focus. Però si neix de la frustració crònica o d’un ambient tòxic, pot esdevenir una forma de renúncia silenciosa”, adverteix. La clau està en la intenció: protegir-se o desconnectar-se?
Factors culturals
La quiet ambition no és només laboral; és part d’un canvi de mentalitat que afecta també la manera de consumir, comunicar-nos i viure el temps lliure. Moviments com l’slow living, la moda sostenible, el decreixement o el minimalisme digital comparteixen una mateixa arrel: desaccelerar, prioritzar altres valors i viure millor. En altres indrets, aquest canvi té noms propis. Al Japó, ikigai fa referència a la raó de viure. A Europa, el moviment postgrowth qüestiona el creixement com a únic indicador de progrés. Moltes organitzacions ja assagen maneres de liderar sense jerarquies, com cooperatives socials o projectes d’autoorganització horitzontal.
Aquesta transformació interpel·la també el sistema educatiu. Educar per competir o per viure? Ensenyar a escalar posicions o a definir un camí propi? Potser ha arribat el moment d’incloure competències com la regulació emocional, el lideratge responsable o la capacitat de posar límits com a part del currículum vital. Ara bé, la quiet ambition també genera preguntes: es pot transformar el món sense aspirar a grans càrrecs? Estem perdent capacitat de canvi en nom de l’equilibri?
No obstant, aquest nou concepte sembla tenir força recorregut. “Aquest moviment és el reflex d’un canvi social més ampli. L’ordre de prioritats ha canviat, i això no és una moda: és estructural”, conclou De la Dehesa. “Ja no es tracta només de créixer a qualsevol preu, sinó de preguntar-se: això em compensa davant de les meves relacions, el meu benestar, la meva vida?”.
