Enfeinament de dies,
alegria de festes,
greuges coents que es claven,
plaers satisfactoris,
traüt espès de vida…
Tot allò que trasbalsa
per bé o per desventura
no apaga la lleu flama,
la veu insubornable
que demana tossuda
una resposta clara.
La veu que creix per dintre
entre virtuts incertes,
que ressona importuna
amb fragor indicible
de constant torrentada.
Ja no hi val l’evasiva
ni l’imminent problema,
l’íntima veu imposa
el tu amb tu implacable,
la despullada angoixa
d’un ésser de mans buides,
de designis omesos,
de místiques estèrils…
Vés-te’n, veu turmentosa,
no tornis fins que tingui
en el compte de l’ànima
algun crèdit fiable.
Deixa passar més dies…
L’altra veu
