Hi ha una batalla televisiva que es juga en una dimensió que per a molts ciutadans segueix sent absolutament desconeguda: la dels canals ‘tot notícies’ d’àmbit internacional. Així s’ha posat de manifest en aquests darrers dies, ja que Aràbia Saudita, Egipte, Emirats Àrabs Units i Bahrain han tallat les seves relacions diplomàtiques amb Qatar, i una de les condicions que posen per restablir-les és que deixi d’emetre la seva televisió informativa, Al Jazeera.
Aquesta cadena va començar a emetre l’any 1996 i en poc temps es va consolidar com la televisió de referència en àrab, pel fet de donar veu també als grups de l’oposició dels diferents països, fet que la singularitzava front els seus competidors en aquesta llengua. Un altre objectiu era competir cos a cos amb un monopoli que fins llavors havien tingut els mitjans anglosaxons.
El primer canal ‘tot notícies’ va néixer l’any 1979 als Estats Units: la CNN. Després de la invasió iraquiana sobre Kuwait -la primera Guerra del Golf de 1991-, altres països van posar-se les piles i van crear iniciatives similars: a Regne Unit es va posar en marxa la BBC World i diferents televisions públiques europees van crear Euronews, un canal multilingüe que amb el pas dels anys es va privatitzar i en l’actualitat és de capital 100 per 100 nord-americà. A la CNN també li va néixer competència, com Fox News, que des de 1996 vol explicar de forma desacomplexada el món des del punt de vista d’un votant del Partit Republicà. És el que intenta fer a Espanya 13tv, la cadena de la Conferència Episcopal, tot i que ha donat l’ordre de reduir les tertúlies i apostar per l’entreteniment.
El combat entre cadenes no es limita només a qui té més audiència, qui aconsegueix més ingressos publicitaris, qui aconsegueix més primícies, qui dóna primer una notícia, a quins actors es dóna més protagonisme i qui té més corresponsals. La principal batalla és la de tenir influència i la situació s’ha transformat radicalment en els darrers deu anys, gràcies a un moviment de Moscou.
RT (sigles en anglès de Rússia Avui) va néixer amb un objectiu compartit per la gran majoria d’emissores: explicar el món des del punt de vista del seu país. Fins aquí, no hi va haver cap mena de problema. Però com explica l’investigador del Cidob Nicolás de Pedro, el govern rus va adonar-se l’any 2008, durant la Guerra d’Ossètia del Sud que, tot i que l’havia guanyat, havia perdut la de l’opinió pública. A tot el món, el Kremlin era “el dolent”, si és que les guerres es poden explicar en aquests termes.
El canal va donar un gir radical a la seva estratègia i ara, RT vol influir en l’opinió pública de la resta de països. La seva missió és molt clara: desestabilitzar els govern que considera rivals, i que els seus ciutadans tinguin una creixent desconfiança cap a les institucions. Debilitant-les, el govern rus creu que ho tindrà més fàcil a l’hora d’aconseguir els seus objectius estratègica. I com ho fa? Doncs amb una barreja molt ben feta, explica De Pedro.
D’una banda, utilitza els elements que identifiquen la informació dels altres gèneres audiovisuals per intentar explicar el seu punt de vista de l’actualitat. També vol guanyar credibilitat parlant de temes sobre els que pràcticament ningú diu res, com els conflictes armats a l’Àfrica.
Al mateix temps, vol seduir les audiències a qualsevol preu, sobretot a les xarxes, amb enfocs sensacionalistes, vídeos ‘virals’ i llenguatge cridaner. També apel·la a les teories conspiratòries, que tenen molta predicació, com ha posat recentment de manifest el programa de TV3 ‘Món 324’.
Un exemple que, segons De Pedro, posa de manifest que l’important pels directius d’RT no és ni informar ni opinar, sinó desestabilitzar, és el tractament que dóna en una mateixa informació en cada una de les diferents llengües. A Alemanya, quan parla de refugiats, dóna veu a partits xenòfobs, per desgastar a la seva cancellera, Angela Merkel, que afronta eleccions aquesta tardor. En canvi, en el canal en castellà, molt consumit a Amèrica Llatina i que s’ha convertit en una referència pels partidaris dels règims cubà i veneçolà, critica a la UE per restar impassible contra un conflicte humanitari que té lloc a les seves fronteres.
Mentrestant, als Estats Units s’ha elegit un president, Donald Trump, que no comptava amb el suport de cap gran grup mediàtic, i es segueix mostrant molt hostil als periodistes. Potser per tot plegat, l’actual administració nord-americana liderada per Barack Obama havia admès sense embuts que havia començat a “perdre” la “batalla per la informació”. Ho deia davant la caiguda dels seus mitjans d’àmbit internacional, Voice of America (VOA), davant l’auge de RT, i també d’altres mitjans com la televisió xinesa CCTV i la televisió iraniana, que emet en castellà el canal Hispan TV i en anglès, Press TV. Ara bé, sembla que més enllà de VOA, no va aconseguir guanyar aquesta batalla.
David Casals és periodista
