La piràmide (l’espiral) de Maslow

Hem parlat darrerament de valors. Ara toca presentar una escala de valors o axiologia. Des de la meva experiència tan pedagògica com psíquica, soc del parer de partir de l’ego (en la concepció freudiana) per saber què li cal per madurar o fer el seu procés d’individuació.

Sense deixar de banda la metàfora del cavall (món pulsional) amb la crinera (normes culturals), el genet (l’ego que emergeix del cavall) i les brides, aquestes són els nous valors que el genet va escollint conscientment. És a dir, el genet ha d’equilibrar el món de les emocions d’acord amb el criteri de realitat.

Abans el punt de partida era la clínica. Inestabilitats, desballestaments, desequilibris, disfuncions, malalties mentals eren la base per construir una escala valorativa de comportament. El cas extrem ha estat i és que qualsevulla dificultat de creixement normal té un medicament o un diagnòstic ja preparat. Per tant, ha calgut canviar el punt de partença. Considerar les persones madures, responsables i veure com ho han fet per mantenir aquesta equilibració.

Aquest nou punt de partença que ha estat estudiat per la psicologia humanista i completada per la psicologia transpersonal, i d’altres, va donar peu a Abraham Maslow (1908-1970), ajudat pel seu equip d’Esalen (EEUU), a construir una escala de valors. Entenc ben clarament l’ús d'”una”, en lloc de “la”, perquè és fruit d’observar persones dins del món dit normal.

No m’entretinc amb la història que és ben interessant. Només recordar que tot parteix de l’experiència existencial i no d’especulacions. És força interessant veure com la plenitud de sentir-se humà demana la contemplació de transcendir-se a si mateix. O amb altres paraules, prendre consciència que hi ha una dimensió pregona que va més enllà de les percepcions sensorials de l’ego, sense deixar de sentir-ho. D’aquí la psicologia transpersonal.

Doncs bé, podem dividir aquesta piràmide o espiral en dues parts. La vida és recta i circular alhora. La primera part són les necessitats per dèficit, és a dir, aquelles obligades a satisfer, a realitzar o sinó l’ego es queda desballestat, disfuncional. Poso com a exemple real, aquella persona en un camp de refugiats que no volia l’ajut d’un psicòleg i tenia tota la raó: “Doneu-me menjar, una teulada i un treball i sabré sortir-me’n dels meus problemes”.

I entenc que estava ben encertat. A més, de molta i molta actualitat: Tenir una feina, primer esglaó. I podem comprendre com dels vuit esglaons, els quatre primers són de necessitat, de supervivència. Els esglaons següents són també necessaris, però de creixement.

Així com hi ha tota la cura del menjar, vestir i dormir per la salut física o de la corporeïtat; aquesta demana alhora i tan important com allò físic, l’aspecte emocional. Donar estimació, considerar-lo com a persona i valorar-lo. Tot va junt i no separat.

Tot porta al fet que l’ego es faci autònom segons les etapes. I convé no saltar-se-les.
Resumint. Les quatre primeres necessitats són: la fisiològica, la seguretat, l’amor de pertinença i l’autoestima. Si aquestes demandes no estan satisfetes, és difícil passar a la segona part, i l’ego ha d’aprendre a posar-se límits, valorar-se i ser fort per entrar a la jungla social.

La segona part és el creixement cognitiu, el món de l’estètica que empeny a l’autorealització. Però l’experiència anava constatant que no hi havia satisfacció plena. Moltes persones eren buscadores, exploradores de la seva interioritat. Calia posar un esglaó més; no per especulacions filosòfiques o religioses sinó per necessitat, per bé que gratuïta: autotranscendir-se. No anar a una creença de l’altra vida, sinó prendre consciència d’altres nivells més pregons de la vida, d’aquí i ara.

Per això naixia el món “trans”. Certament, aquest prefix té moltes significacions. La que usa Maslow és “més enllà” de l’ego, però “travessant-lo”. Aquí entra el silenci, la poesia, la metàfora, la música però no la lògica aristotèlica ni la lògica matemàtica moderna ni les creences. Tot el contrari, la base o punt de partença és la vivència o experiència.

Les neurociències poden comprovar i mostrar si l’instrument musical funciona o no, però no poden explicar el què és la música o la seva història. Aquesta dimensió pertany a la subjectivitat, que ara com ara no té instruments científics per ser mesurada.

Nodriment físic i emocional. Valoració de la relació tribal i sentir-se útil. D’aquí, la confiança bàsica l’empeny la curiositat cognitiva. I pot valorar no només les coses materials, sinó també les immaterials de forma gratuïta, arribant a sentir-se més valuós pel que l’ego li pot donar en aquesta relació dual, imprescindible, però no definitiva: En arribar al fons, hi ha quelcom més; i en arribar a les alçades, també. Una dada biogràfica per esdevenir conscients de la seva fondària: Contemplar la totalitat humana. Cal construir-se una escala de valor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.