La monogàmia sexual a revisió

Segons molts terapeutes de parella, el model de parella monògama està en crisi. La seqüència enamorament, casament i convivència convenç en públic però no en la intimitat. Així doncs, una de les claus és entendre en què consisteix l’enamorament. En termes científics, l’enamorament és una tempesta bioquímica que ens fa segregar fonamentalment serotonina, hormona de la serenitat i el benestar, i dopamina, l’hormona de la motivació i la cerca de la novetat, que fa que idealitzem la persona que ens agrada, que no parem de pensar en ella i que no ens fixem en ningú més. Tanmateix, aquesta fase apassionada sol durar entre sis mesos i dos anys, per qüestions purament biològiques. Un cop finalitzat aquest període, s’esvaeix l’enamorament i tornem a percebre la realitat amb més equilibri. És aleshores, quan s’acaba l’enamorament, que cal treballar el desig conjugal.

Aquest aclariment esdevé essencial quan actualment quan se sap que a Catalunya i a Espanya el 50% dels homes i el 40% de les dones són infidels a les seves parelles, segons el psicòleg Antoni Bolinches i que més del 90% dels homes i el 80% de les dones en països occidentals tenen fantasies sexuals amb algú que no és la seva parella, d’acord amb el científic Pere Estupinyà. A més, cada cop són més les persones que confessen en sessions de teràpia que, tot i ser conscients que s’han equivocat en l’elecció, la mantenen fins al final per mantenir la imatge de cara a la galeria, per por a la soledat o per mantenir un estil de vida còmode. Paral·lelament, la promoció dels casaments i de l’amor per tota la vida, i l’exhibició de l’estabilitat conjugal dels famosos van en augment en els mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Davant d’aquesta situació, el psicòleg Rafael Santandreu argumenta que estem dissenyats genèticament per buscar la novetat en l’àmbit de la parella, i que en un futur predominaran les relacions obertes, en detriment de la monogàmia sexual. A més, remarca que no hauríem de témer la infidelitat, que no ens hauria d’importar que la nostra dona, per exemple, s’emboliqui amb el professor de ioga, perquè està cobrint una necessitat bàsica que les societats actuals han magnificat. Segons aquest psicòleg, copular amb algú és com fer-se un massatge, i assegura que el més important en una relació amorosa no és la dimensió sexual de la parella sinó el suport mutu i la dedicació emocional d’un envers l’altre.

En canvi, des de la perspectiva d’Estupinyà i de Bolinches, la concepció del sexe com una activitat purament recreativa i dedicada només a la satisfacció d’un desig primari és contraproduent. Aquests dos experts afirmen que si bé és natural sentir desig sexual per diverses persones alhora, ens costa molt acceptar que aquestes altres persones també ho sentin per altres; ens produeix malestar i molts cops infelicitat. És a dir, som monògams emocionals: només ens enamorem intensament d’una persona en cada moment i experimentem sentiments possessius cap a les nostres parelles. La gelosia, d’acord amb Estupinyà, forma part de la nostra naturalesa més íntima. En altres paraules: som promiscus desconfiats, i el que és natural de debò és voler tenir diverses relacions, però que elles et siguin fidels. Estupinyà, però, afegeix el següent: “el fet que una cosa sigui més coherent amb la llei natural no implica de cap manera que sigui millor o sigui més disculpable. La dictadura i la xenofòbia també són més naturals que la democràcia i la integració, igual que els rols sexistes”.

Novament, biologia i cultura són els protagonistes d’un estira-i-arronsa en el qual cap dels dos per si sol acaba de resoldre el problema de base. Biològicament no estem fets per gaudir indefinidament de la mateixa parella amb la mateixa intensitat que els primers dies, però psicològicament el sexe per divertiment i sense exclusivitat també ens fa sentir buits a la llarga.

Així doncs, és cert que el sexe esporàdic amb tercers és més natural que la monogàmia sexual i ens fa segregar més dopamina, fent-nos sentir més eufòrics a causa de la novetat. Però, com s’ha dit, les relacions obertes també desemboquen en conflictes per la manca d’atenció i dedicació equitativa i per no sentir-se especial. Segons els estudis en comunitats i parelles poliamoroses i swingers, no és habitual ser feliç durant gaire temps acceptant que la persona que estimes comparteixi més temps de luxúria i intimitat amb una parella paral·lela.

Per tant, segons aquests experts, encara que costi controlar la pulsió del desig, és més recomanable administrar la sexualitat més primària i associada a noves parelles i és totalment viable apostar per la monogàmia sexual tot i que no sigui evolutivament l’opció més natural. Estupinyà també apunta a La ciència del sexe, que l’amor romàntic contribueix a assolir el màxim grau de felicitat, benestar emocional i salut físic i que respon a un impuls, a una necessitat instintiva que ens converteix en addictes a la persona de la qual ens enamorem, molt més que al sexe més primari.

D’acord amb aquest científic català, si mantenim sempre ben alts els nivells de dopamina associats amb aquesta persona a través del sexe i altres plaers relacionats amb la novetat o amb l’experimentació d’emocions positives, serem immunes a la monotonia. I és que, sense emoció, d’acord amb Bolinches i Estupinyà, l’amor romàntic s’esgota i només queda la companyia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.