Les xarxes socials, en un altre moment “presentades” com una àgora pública, s’han convertit de facto en espais de manipulació de masses per part dels seus propietaris, com Elon Musk. Fins a quin punt això pot remoure els fonaments de les nostres democràcies?
Vivim un inici d’any distòpic amb una aliança mai vista entre el president electe dels Estats Units i l’elit d’ultrarics d’aquest país, que, a més a més, intenta influir en les eleccions d’arreu del món. Comparteixen una sensació de desassossec? Tenen la sensació que aquests moviments a cavall entre la política i les empreses suposaran un abans i un després per a la democràcia?
Ramon aymerich — Donald Trump i tot el que l’envolta s’està mostrant com un gran disruptor. Vivim uns moments de canvi, però són transformacions que s’estaven covant des de fa ja uns anys i que ara s’han desencadenat de cop. Trump és el vector d’aquest canvi en molts aspectes: l’internacional, en l’economia, en la relació amb les plataformes socials, etcètera.
Lluís Pastor — El que vivim ara ja sonava fa vuit anys, però segurament multiplicat per alguns factors. Cal recordar que a l’hora d’assumir el seu primer mandat, Trump havia guanyat les eleccions una mica inesperadament, es presentava a si mateix com el candidat contra l’establishment –tot i ser-ho més que cap altre–, era una persona fora de la lògica política dels partits tradicionals… i no se sabia per on sortiria. Però ara, de nou amb l’eslògan “Tornar a fer Amèrica gran”, tot ens fa pensar que poden passar coses que no són gaire interessants per a la resta del planeta. En aquesta segona part, aquells que acompanyen Trump, la ideologia neoreaccionària que els guia i la mateixa figura de Donald Trump –carregat de moltes ganes de revenja per tantes qüestions– faran que la situació encara sigui més radicalment nova i més inesperada del que va ser l’any 2017.
Precisament volíem posar el focus de la conversa no és només en Trump, sinó en aquesta nova generació de líders tecnològics com Elon Musk, Mark Zuckerberg o Jeff Bezos. Què hem de dir d’aquest nou tipus de lideratges? Representen una evolució en la presència de les persones ultrariques en el sistema democràtic?
R.A. — Hi ha hagut altres moments històrics, als Estats Units mateix, on això ja havia passat. Per exemple, Henry Ford a l’època de Franklin Roosevelt. Ell, però, no tenia ni els diners d’Elon Musk ni aquesta capacitat d’influència que té amb Donald Trump. És un fenomen nou que té alguna semblança amb els oligarques de Putin, per paradoxal que sembli: en el moment en què arriba un líder nou com Trump amb una sèrie d’expectatives de negoci i de canvi, el sector que en aquests moments va per davant en l’economia dels Estats Units (de les plataformes tecnològiques) hi veu una oportunitat per arribar al seu programa de màxims. I això sí que és relativament nou. Aquesta sintonia, i sobretot aquesta concentració de poder en un nou complex tecnològic-corporatiu, és una cosa a la qual no estàvem acostumats, tot i que veurem quant dura. Trump té moltes coses per canviar, sobretot molts aspectes per desregular com la intel·ligència artificial o les criptomonedes. Veurem fins on arriben, però és evident que uns i altres coincideixen i volen que això no només sigui una realitat als Estats Units. Fonamentalment tenen l’objectiu posat en Europa. Volen que els avantatges que aconsegueixin als Estats Units puguin també aplicar-los al Vell Continent. Però aquí tenen les coses més complicades, perquè Europa té una tradició amb el tema de regular aquestes xarxes o la intel·ligència artificial, etc.
Ens va com l’anell al dit la referència a Euro-pa, perquè Elon Musk s’ha dedicat aquest gener a provar d’influir en les pròximes eleccions d’Alemanya endolcint la imatge de la candidata d’extrema dreta, Alice Weidel, amb una conversa que va mantenir amb ella a X. És perillosa aquesta situació on ell intenta incidir en el joc democràtic?
L.P. — Sí. S’obre una època amb molts punts diferents respecte al capitalisme salvatge que s’havia viscut amb Reagan i Thatcher als anys vuitanta del segle XX: hi haurà un període de reviscolament d’un capitalisme més desfermat. Ara ens trobem a l’inici de la següent onada, que és més perillosa perquè els que envolten Donald Trump –Musk, Bezos, Zuckerberg…– són gent que ha tingut èxit descomunal amb les seves empreses digitals i les xarxes socials. Però, de la mateixa manera que Steve Bannon i tota la ultradreta americana l’acompanyava el 2017, ara ho fa un grup que treballa sota el concepte de la neoreacció, eufemisme per apuntalar un neofeixisme populista en contra de la democràcia. I que l’amo d’una de les xarxes socials que més milions de persones té al volant, intenti d’una manera directa no influir sinó aplicar informacions i desinformacions perquè els vots dels europeus tinguin un cert biaix, ja mostra aquest canvi respecte del que ha passat fins ara. I fixa’t que, encara que sembli mentida i una cosa contradictòria, com deia en Ramon abans, en aquesta projecció de futur de Trump una figura clau és Putin, en la manera de fer. Ell va ser el primer a intentar posar en marxa campanyes de desinformació a Europa i a intentar modificar els resultats electorals als Estats Units. També és la mostra d’un cert imperialisme del segle XX on la grandesa dels estats es demostrava envaint països veïns i això ja és una de les coses que Trump ha començat a fer amenaçant Panamà, Canadà i Grenlàndia.
Menysvalorem la capacitat de l’audiència per saber desgranar el gra de la palla? Els usuaris de les xarxes socials són capaços de descodificar aquesta informació i, per tant, fins a quin punt aquest poder de la manipulació és realment greu i alarmant?
R.A. — Tinc la impressió que hi ha poca capacitat de discerniment o de defensa per part de les persones que s’informen a través de les xarxes socials. Per tant, sí, la situació és realment perillosa. D’una banda, tenim que aquestes xarxes estan substituint els mitjans de comunicació tradicionals. I, de l’altra, la qüestió de com han estat configurades aquestes xarxes: fins a quin punt l’algoritme o els algoritmes d’unes comporten un tipus de polarització que acaba entorpint i enterbolint el debat social i polític, com estaria passant.
En el fons el que estem veient ara és cada vegada més un combat entre les xarxes socials i l’Estat. Hi ha una clara voluntat per part d’aquestes grans empreses americanes que l’Estat deixi de pintar alguna cosa en aquests temes. L’Estat, fins ara, com ho havia fet, això? Bàsicament perquè els responsables d’aquests mitjans de comunicació es feien responsables dels continguts d’aquests mitjans, del que escrivien els seus periodistes. En el cas de les xarxes socials, com que això és una cosa bastant més complicada, s’havia arribat a l’acord –segurament tampoc del tot satisfactori– que ells havien de moderar els continguts. Però aquest és un tema que en aquests moments no agrada a les empreses, perquè els suposa costos. Per tant, veig els consumidors molt desprotegits cap a aquesta nova realitat i veig la democràcia també molt desprotegida cap al funcionament d’aquestes xarxes.
De fet, els darrers dies el creador de Facebook, Mark Zuckerberg, també ha estat notícia per eliminar la moderació dels continguts a les seves xarxes, sobretot la que va fundar, però també Instagram o WhatsApp; ja no hi haurà ningú “controlant-los” sinó un sistema d’autocomentaris per part dels usuaris.
L.P. — La gent que creiem que la informació és una de les bases d’una societat democràtica sana i lliure, estem veient un canvi molt important: el pas de lectors a consumidors per part dels usuaris de les xarxes socials. Quan les persones llegeixen els textos dels mitjans tradicionals estan exercint com a ciutadans, perquè tenen capacitat de pensar, confien en aquell que els està informant, i fins i tot poden anar a buscar una altra font per acabar decidint per si mateixos. Però ara les xarxes estan convertint aquest ciutadà en un consumidor d’informació: no sabem si aquesta informació està contrastada o no, si realment es revisa o no, t’arriben les informacions d’aquells amb qui tens un vincle emocional, però no saps si t’estan intoxicant… Hi ha un salt importantíssim, que és deixar de ser un ciutadà ben informat per passar a ser una persona que segueix les xarxes d’una manera inopinada. Esdevenir consumidor d’informació de la mateixa manera que som consumidors de sabates, de mitjons o de qualsevol altra cosa. En el moment en què ens convertim en consumidors i no ciutadans, comencem a ser súbdits, perquè un consumidor no té cap poder sobre l’empresa que li ven les coses. I fixa’t que el que han fet aquests grans magnats digitals amb la informació és el mateix que fa el capitalisme amb qualsevol producte: tu els consumeixes, però no tens res a dir respecte al producte que et donen. I això té implicacions: si els ciutadans es converteixin en consumidors, fa que perdin la seva possibilitat de criticar o de demanar més transparència.
De fet, la teoria que hi ha al darrere d’aquest nou mandat de Trump és anar desmuntant de mica en mica la democràcia de dues formes: reduint l’Estat, que és l’únic que pot intentar generar una millor distribució de la riquesa, i portar un país com si fos una empresa, cosa que fa que les persones deixin de ser ciutadans. Les dues coses ens porten a una nova situació mai vista en la qual es perd la igualtat de les persones davant de la llei i de la realitat.
Davant aquest nou paradigma, com han de respondre els mitjans de comunicació tradicionals, per contrarestar aquesta onada?
R.A. — En el sector en què jo m’estic movent, que és el de mitjans de comunicació tradicional i especialment de diaris, només cal veure qui està al capdavant del camp de la publicitat, que és Google, i veure el procés de substitució de les fonts (no diria d’informació), però sí de captació de l’atenció dels clients per part de les xarxes. Hi hauria d’haver un diàleg entre les empreses per començar a plantejar possibilitats. Ara bé, l’única sortida que hi veig és aconseguir ser els missatgers de la veritat, és a dir, acabar amb les fake news. Ara bé, per tal que els mitjans tradicionals puguem marcar aquesta distància amb les xarxes, cal un cert consens entre totes les empreses que estan treballant en aquest sector, per difícil que sigui. L’altra via és acompanyar totes aquelles iniciatives i reformes que persegueixin una regulació efectiva de les xarxes, que és una cosa sobre la qual hem estat badant de forma clamorosa. Hem estat massa prudents i ara veiem aquesta capacitat que tenen les xarxes socials per influir i marcar l’agenda política, a Alemanya i al Regne Unit ara mateix. També està passant aquí a Espanya, en certa manera, perquè Vox no deixa de ser un producte de les xarxes.
Donald Trump ja va dir que els mitjans “eren els enemics”. Hauríem de ser molt curosos, però també molt enèrgics a marcar aquesta distància i a delimitar uns camps molt diferents entre el que són aquestes xarxes i el que són els mitjans convencionals. I els mitjans convencionals hauríem de ser molt més estrictes pel que fa a la informació que transmetem.
Tot això de les xarxes socials va començar gairebé com un joc d’entrar en un mur i penjar-hi missatges i al principi semblava fins i tot que crearíem un espai de comunicació públic, compartit, que ens permetia relacionar-nos millor. Ara ens estem adonant que això té unes conseqüències que poden alterar greument la democràcia. Tenen la sensació d’estar despertant d’un somni?
L.P. — Vinton Cerf, un dels creadors d’Arpanet (el que després es va convertir en internet), ens explicava un cop a la UOC com realment la gent que va dissenyar internet va imaginar una cosa meravellosa: era quasi un pensament posthippie pel qual tothom podria comunicar amb tothom, el coneixement fluiria d’una manera natural, seria un salt per a la humanitat. De fet, abans de les xarxes i internet els espais de relació i de comunicació eren molt petits i sempre a través dels mitjans; no hi havia una comunicació entre la gent sinó que parlàvem de mitjans de difusió. I hem vist després que no, que internet ha permès moltes coses, ha canviat el món del treball, ha canviat el món comercial, però que aquella lògica posthippie que plantejava Vinton Cerf no es va produir en els termes en què s’havia imaginat. Ha estat tota una altra cosa. I en el cas de les xarxes socials, torna a ser el mateix, és a dir: al principi semblava que podia ser un fòrum, una àgora mundial que permetés que tots poguéssim parlar amb tots i que poguéssim seguir les idees dels altres. I finalment s’ha acabat convertint en un safareig més aviat cruent. Llavors, la realitat a vegades ens porta a una reflexió: els somnis dels millors de nosaltres, en mans dels pitjors de nosaltres, es converteixen en malsons. I el somni de les xarxes socials, en mans de gent que són dels pitjors de nosaltres, es converteix també en malson. I això és difícil d’arreglar.
R.A. — Segurament necessitem més intervenció pública en els espais comunicatius. Podria ser aquesta proposta que Pablo Iglesias llançava fa uns dies de crear una xarxa social pública, igual que hi ha televisions o ràdios públiques, o podria ser també –i no vull que sembli que estigui portant l’aigua cap al meu molí– una política diferent de les administracions cap als mitjans tradicionals, més transparent que la que tenim ara. Els que maneguen les xarxes han aconseguit que la gent pensi que aquí hi ha una conxorxa entre els mitjans de comunicació, les universitats, les ONG, l’administració, és a dir, les elits, l’establishment, contra “el poble”. I això serà molt difícil de trencar perquè pensen que ells són el poble i que nosaltres formem part d’un establishment que no deixem que el món s’expressi tranquil·lament.
Lluís Pastor: (Barcelona, 1968) Doctor en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, màster en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i titulat en Direcció i Administració d’Empreses per IESE Business School, Universidad de Navarra. Expert en lideratges i autors de diversos llibres, actualment és professor a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Col·labora en diversos mitjans de comunicació.
Ramon Aymerich: (Terrassa, 1959) Periodista especialitzat en economia internacional i geopolítica. És redactor en cap de la secció d’Internacional de La Vanguardia i abans havia tingut el mateix càrrec a Economia. Ha escrit els llibres Made in Catalonia (Viena) La fàbrica de turistes (Pòrtic) i El desencanto global (Ediciones Vanguardia). Ha estat professor de periodisme econòmic a la UAB i ha col·laborat, entre d’altres, amb el diari Le Monde.
