A principis de març del 2014, quan tot just les seves tropes acabaven d’envair la península de Crimea, Vladímir Putin va aparèixer a la televisió russa i, amb un somriure d’orella a orella, va proclamar al món sencer que no hi havia cap soldat rus a Ucraïna. Tothom sabia que no era veritat, les xarxes socials feia dies que s’havien omplert de vídeos que mostraven escamots de l’exèrcit rus avançant per la península. En realitat era una declaració innecessària. Per què la va fer? El que més cridava l’atenció, en l’actitud de Putin, era la seva suficiència, com si ens estès enviant un missatge codificat: “Benvinguts al món de la postveritat, un món on els fets ja no importen. No té sentit ja que m’acuseu de mentir o d’estar amagant la veritat. No hi ha cap veritat objectiva a la qual sotmetre’m: jo fabrico la meva pròpia veritat. Benvinguts a l’univers del fets alternatius”.
Donald Trump, per la seva banda, es vantava fa poc de ser el personatge que més cops havia protagonitzat la portada de la revista Time, amb “catorze o quinze aparicions”. El cert és que hi ha aparegut només onze cops, una xifra molt inferior a les 55 vegades que hi va aparèixer Richard Nixon. Per què mentir en un assumpte tan poc transcendent i tan inútil com aquest? Quin sentit té, una mentida tan innocent, tan absurda i, a més a més, tan fàcilment desemmascarable? Probablement, com en el cas de Putin, el que posa de manifest és la idea que el discurs polític ha conquerit una autosuficiència que l’ha independitzat dels fets. Sorprenent, tot plegat. La veritat, una vegada desvinculada de la seva relació als fets, ha acabat vinculant-se al poder. Tant se val el nombre real de vegades que hagi sortit en la portada de la revista, l’únic que importa és el nombre de vegades que ell diu que hi va aparèixer.
Si veritat és allò que els “meus” diuen que és veritat, resulta que el criteri de veritat s’ha convertit en una assumpte tribal. El que feien Putin i Trump, en els exemples que hem citat, potser era justament això: marcar territori, deixar clar que, com a líders de la tribu, els correspon a ells (i no pas als fets objectius o als esdeveniments reals) marcar el relat de la veritat. És un món com de bombolles epistemològiques, de càmeres de ressonància on el discurs és gairebé auto-referencial, on l’únic que importa és la procedència de la font: si ve dels “meus”, la notícia és verdadera i si ve dels “altres”, és falsa. I punt.
És la particular manera –simple, còmoda, ràpida i efectiva– de fer-nos amb unes certeses que necessitem imperiosament i que, en un entorn macat per incerteses de tot tipus (existencials, laborals, polítiques, religioses, ideològiques….), són encara més reconfortants.
Així, en la societat del consumisme desaforat, sembla que les veritats són una més de les mercaderies que podem adquirir: veritat s’identifica amb “allò que vull que sigui veritat”. És l’estrany resultat de la particular lectura –està clar que interessada– que hom fa, a hores d’ara del pragmatisme clàssic de John Dewey i William James. La veritat ha estat deslligada completament dels fets, separada d’ells.
El criteri de veritat no depèn ja dels fets, sinó de la bondat o maldat del judici. I aquesta bondat es defineix en funció dels resultats positius de creure-la. És a dir: una creença és verdadera si és bona i és bona si satisfà un desig. Per tant, l’epistemologia depèn de l’ètica i l’ètica, per la seva banda, depèn del sentiment. La veritat d’una creença, doncs, es defineix en funció de la seva efectivitat a l’hora de produir emocions agradables. La veritat, per això, es defineix, en realitat, en funció de l’interès. Veritat és allò que m’interessa que sigui veritat. Accepto tot allò que em fa sentir bé, tot allò que confirma les meves creences i intento construir-me un món on mai no topi amb informacions que m’interpel·lin, que posin en dubte el meus prejudicis.
Els “altres”, per això, cada vegada estan més lluny, cada vegada m’interessen menys, cada vegada els entenc menys, cada vegada estic més enfadat amb ells, cada vegada els culpabilitzo més de tot el que falla, cada vegada els deshumanitzo una mica més: m’amenacen, em fan por… I, aviat, em faran fàstic.
Joan Garcia del Muro és filòsof, doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i professor de Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i a l’Institut Obert de Catalunya. És autor de Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat (Pagès Editors, 2018)
