Aparentment tots estimem la veritat. No conec a ningú a qui li agradi ser enganyat. Considerem de manera gairebé espontània que tenim dret a la veritat. No obstant això, al Nou Testament (Joan 3,20) se suggereix que hi ha persones que odien la veritat: “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres”. Sant Agustí recull aquesta qüestió en les Confessions: per què –es pregunta– a l’Evangeli es deixa entendre que hi ha persones que “odien la veritat”? Es respon que tots estimem la veritat quan brilla i la odiem quan ens acusa (és a dir, quan il·lumina el pitjor de nosaltres). Però això és com dir que per sobre del nostre amor a la veritat es troba el nostre amor propi i, especialment, l’amor a la imatge pública de nosaltres mateixos. La conclusió podria ser, doncs, que preferim ser ben valorats pels altres, encara que aquesta bona valoració amagui alguna cosa de nosaltres que ser completament transparents i exposar-nos al judici crític de la mirada pública.
En una carta que Schopenhauer li dirigeix a Goethe podem llegir que “la valentia de no retenir cap pregunta al cor és el que constitueix el filòsof”. En aquesta mateixa direcció sostenia Wittgenstein que “no podem pensar decentment si tenim por de fer-nos mal”. I jo mateix he escrit que filosofar és l’art de dormir amb el teu enemic. Em fa l’efecte que la pregunta per la nostra relació personal amb la veritat és de les que fan mal.
El filòsof, continua Schopenhauer, “ha de semblar-se a l’Èdip de Sòfocles, que, buscant claredat sobre el seu propi destí terrible, segueix indagant sense treva, fins i tot quan ja detecta que de les respostes sortirà el més esgarrifós per a ell”.
Nietzsche es preguntava per la veritat que cadascun de nosaltres és capaç de suportar “sense perir” i insinuava que la vida necessita una atmosfera protectora de no saber, d’il·lusió, de somnis, de mentides. Sembla que necessitem desenvolupar il·lusions sobre nosaltres mateixos que compensin d’alguna manera la freqüent mediocritat de la nostra realitat quotidiana.
S’ha dit fins i tot que l’home no podria viure en condicions d’absoluta realitat. Un intel·lectual italià, Alfonso Berardinelli, ho diu d’aquesta manera tan contundent: “La veritat no és un bé social. Qui estima massa la veritat no és apte per a la conversa, no aconsegueix trobar un llenguatge comprensible per a la societat”. Entenem que alguna forma d’il·lusió és essencial per al nostre desenvolupament com a persones. Kostas Axelos, en aquest sentit, s’imagina en els seus Contes filosòfics un matrimoni de centaures que contempla amb dolçor el seu fill que va trotant innocentment per una platja. El marit es torna cap a la seva dona i li pregunta: “Hem de dir-li que només és un mite?”. I abans que Axelos, el meu apreciat Amiel s’imagina en el seu Diari íntim un grill que canta creient-se un rossinyol. Tots sabem que el grill no és un rossinyol, però –ens pregunta– per a què dir-s’ho?
Mark Twain es va marcar l’objectiu de dir la veritat sense reserves a propòsit de la seva vida i la dels seus contemporanis.
Després de tres dècades de temptatives autobiogràfiques, va arribar a la conclusió que “un home no pot dir tota la veritat sobre si mateix, tot i que estigui convençut que ningú veurà el que escrigui”. En el més íntim de nosaltres sembla haver-hi sempre alguna que vol ser dita, però que mai arriba a dir-se.
La veritat o la vida
