El 13 de novembre, Sébastien era amb un amic a la sala parisenca Bataclan quan tres homes van entrar armats amb kalàixnikov i van començar a disparar
El 13 de novembre, Sébastien i el seu amic Jeff van anar a escoltar el concert dels Eagles of Death Metal. Era divendres i ells, com milers de persones, aprofitaven el cap de setmana per sortir. Res de l’altre món. Com qui va a veure un partit de futbol o sopar en un restaurant. Però aquell dia, ells van tenir la desgràcia de topar de morros amb la història. El local on es feia el concert, la sala Bataclan, va ser el lloc on va morir més gent en el malson de París.
Sébastien i el seu amic eren davant de l’escenari quan tres homes van entrar a mig concert i van començar a disparar els seus fusells. “Quan van disparar el primer tret, vaig pensar que era un efecte pirotècnic. Després, amb el segon, ho vaig entendre”, explica en una entrevista a La Provence. En un moment en què un dels assaltants recarregava la seva arma, Sébastien va aprofitar per fugir i buscar una sortida d’emergència.
El periodista de Le Monde Daniel Psenny, que viu al carrer on dóna la sortida d’emergències de la Bataclan, va gravar des de la finestra de casa seva com alguns dels que eren dintres intentaven fugir. Les imatges gravades per Psenny mostren una dona a punt de caure, penjada d’una finestra del primer pis de la Bataclan, que demana ajuda mentre crida “estic embarassada”.
En el seu intent de fugida, Sébastien es va trobar la dona, que ja no podia més: “em va demanar que l’ajudés a tornar a dintre i és el que vaig fer”. Poc després va començar la presa d’ostatges i, per ell, “els minuts més llargs de la meva vida” mentre era apuntat amb un kalàixnikov. “Vaig passar per tots els sentiments, de l’esperança a l’acceptació de la mort”, recorda. En aquell moment, la policia va entrar a la sala llançant dues granades, Sébastien va caure a terra i la resta d’ostatges van passar-li per sobre. “Va ser el dolor més feliç de la meva vida: estava protegit”.
“No sé què se’n va fer de la dona”, reconeixia Sébastien a l’entrevista. Però, en aquests temps de bits i tuits, les xarxes socials van ser l’equivalent a la sabata de la Ventafocs. Un amic de la dona va penjar un missatge al seu compte de Twitter en què explicava que ella volia trobar l’home que la va ajudar a pujar -“i que la va salvar”- per donar-li les gràcies. L’endemà, el mateix compte anunciava que havien trobat l’home, Sébastien. “La continuació de la història els pertany”, acabava el missatge.
Sempre, fins i tot en la pitjor de les desgràcies, hi ha algú que posa el seu granet de sorra per ajudar els altres. Sempre. Herois anònims que, en la foscor absoluta, són capaços de fer una mica de llum.
