Tendresa: quina paraula tan dolça i a la vegada tan feble! Perquè s’associa aquest valor sempre a les dones, quan els homes també són i tenen també aquest sentiment? La tendresa és universal. Diria que fins i tot les pedres la senten. Considero que el problema està més en la nostra societat, una societat que no ens deixa mostrar els sentiments. Això no és just. La tendresa és necessària per sobreviure.
Per completar la justícia, el món necessitaria instaurar una cultura de la cura, dirigida per una tendresa intel·ligent. Necessitaria, en cert sentit, una maternalització de la societat, alguna cosa que ens recordés la nostra petitesa i indefensió. Aquesta idea m’agrada perquè cada dia trobo més gent que viu tancada en una armadura psicològica impenetrable. Persones que, tristament, viuen orgulloses de la seva insensibilitat, de la seva duresa, del seu cor de pedra… També jo penso que necessitem més tendresa, més calor que fongui tantes barreres defensives, tants cops innecessàries… Cada cop més vivim tancats en móns aïllats, es perd la calor, el contacte, la connexió amb els altres. Ens estem robotitzant. Arribem al punt de l’alienació: l’ésser humà és ja un estrany per a si mateix. Tot aniria molt millor si ens traguéssim la cuirassa més sovint. Vivim en l’època de “ens hem de defensar per si ens ataquen”. Ens aïllem i ens oblidem que els altres són iguals a nosaltres; senten dolor, senten por i també riuen i ploren. Però els tractem com si anessin a robar-nos alguna cosa. Hem d’enviar a les escombraries les cuirasses amb les que ens envoltem tant sovint encara que quan es fa si no ens diuen bojos, ens tracten com a tals.
Tot i així, la tendresa és essencial en la vida. Sí que és cert que cada cop ens xoquem amb més cuirasses autoimposades, dones i homes. Tot és pura màscara final.
Però us dic un secret: la tendresa és una gran espasa «travessacors». Només falta paciència. Tots els éssers humans necessitem ser acariciats, amb una paraula, un gest, una mirada, una abraçada…
Mahatma Gandhi deia que un covard és incapaç de mostrar amor, ja que fer-ho està reservat per als valents. I així és: paradoxalment, la tendresa no és tova, sinó forta, ferma i audaç perquè es mostra sense barreres, sense por. És més, no només la tendresa es pot llegir com un acte de coratge, sinó també de voluntat per mantenir i reforçar el vincle desitjat d’una relació, que es projecta en el futur, gràcies al desig i a la imaginació creadora. La tendresa és en veritat el que fa fort l’amor i encens la espurna de l’alegria en l’adversitat, el contratemps o les circumstàncies grises i obscures de l’exis-tència. Gràcies a ella tota relació esdevé més profunda i durable, perquè la seva expressió no és més que un símptoma del desig de que l’ altre estigui bé independentment de sexe o cultura.
La tendresa implica, per tant, confiança i seguretat en un mateix. Sense tendresa és impossible el donar-se decidit. I el més paradoxal és que la seva expressió no és ostentosa, ja que es manifesta en petits detalls: l’escolta atenta, respectuosa i activa, el gest amable que no espera resposta, la demostració veritable d’interès per l’altre, aliena d’expectatives de contrapartida…
Sumem tendresa. Sumem màgia. Podem fer un món millor.
