Arriba el carnestoltes… fem tantes transgressions com puguem! Quan tot l’any estava estructurat segons les llunes, les feines del camp o les menestralies de ciutat…
Quan cada cosa tenia el seu temps i hi havia un temps per cada cosa…
Quan després del Nadal venia l’enterrament de la sardina i ens amenaçaven amb una quaresma penitent…
Quan el treball de cada dia era feixuc i es treballaven dotze, o divuit hores…
Quan el pa era escàs i la misèria molta… Quan, durant tot l’any, el riure era estrany i les penes quotidianes…
Arribava el Carnestoltes i ens alegrava la vida, i ens feia oblidar la dura realitat de cada dia.
Això ha canviat…. I per bé.
No diré que no hi hagin casos puntuals, però en general, és viu més bé… i en tot cas, hi ha pas-tilletes que apaivaguen, amb molt bonresultat, les preocupacions.
Doncs, bé, ara, que podríem viure amb més tranquil·litat, amb l’esperit més ample i un somriure als llavis… ara volen riure desaforadament tot l’any, tots els dies..i, si pot ser, les vint-i-quatre hores del dia!
Que no veieu que això no ens pot ser bo?
Ja pot venir el Carnestoltes!… Farem el mateix que fem cada cap de setmana (que ja no comença el dissabte si no el dijous, i, és clar, el dimecres a la nit ja es revetlla!) I si ja ho tenim cada setmana… l’haurem de fer més grossa!…Home si ja gaudim cada setmana, amb el Carnaval, encara més!…I la gent es diu: “Hem de fer alguna cosa que ens faci riure, que ens distregui i que allunyi els fantasmes que ens assetgen!
Com si el riure i el gaudir, com més millor, solucioni o arregli els problemes que cadascú té plantejats!… No ens enganyem; s’acabarà el Carnestoltes… s’acabarà la nit, vindrà el dia… i les coses encara estaran pitjor!
Encara no he vist mai, i mira que ja tinc anys, que cap festa desaforada, ni cap crítica esperpèntica i poc fonamentada, hagi solucionat mai res!
Però és igual! El cas sigui passar-t’ho bé que “només són quatre dies!”… I a esperar a repetirho el proper cap de setmana.. si és que aquella setmana has pogut fer res.
A mi, aquestes exageracions de passar-t’ho tant bé com puguis i fer les transgressions més grosses que puguis, em fa pensar en la enorme diferència que hi ha entre el riure i el somriure. Sí, que és bo, riure!… I ens convé i és saludable, en certa mesura.
Jo, sóc un professional d’això i, tota la vida, he procurat que el meu públic s’ho passi el més bé possible… però, m’espanto, quan sento la gent que diu:
– el cul!… Tinc mal de panxa de tant que he rigut… Plorava…plorava de tant de riure!… Em feia mal la mandíbula!
Ja ho veus que allò no els hi ha de ser bo! En canvi el somriure, és un regal que ens podem fer mútuament, sense cap esforç, i que demostra tant per qui el rep o com per qui el dóna, una actitud feliç, complaent i equilibrada davant la vida!
Potser no caldria un Carnestoltes si tots tinguéssim una mica més de pau, de seguretat i d’equilibri, i sabéssim transmetre-ho, senzillament, als altres.
El riure és un accident. Divertit, espontani i que dura poquet… però un accident!
El somriure és una actitud alegre, davant la vida.
Trieu.
Celebrem els Carnestoltes i passem-s’ho bé… però de tal manera que el somriure el tinguem als llavis, la resta de l’any… o millor; per tota la vida!
M’he mort de riure!… Reia tant que em petava
