La ment dels nens no entén de què parlen els adults, però el record que les seves converses els deixen a la memòria és indeleble. Entre els records infantils més presents que tinc de la por i la pena hi ha les inundacions de València de 1982. Recordo que em va deixar horroritzada un relat –ja no sé ni si era verídic o creat per les meves pors–, que assegurava que les clavegueres provocaven remolins que s’empassaven la gent. Aquella imatge paorosa em va quedar marcada a l’inconscient infantil com un trauma. El mateix que em va tornar al cap quan vaig rebre notícies, en caure la nit, de les inundacions de la dana de fa dos mesos.
Abans d’escriure l’article he tornat a l’hemeroteca d’internet per llegir sobre les inundacions de l’any 82 i m’ha estremit la familiaritat que tenen les notícies d’aquell moment amb les que ens arriben en l’actualitat. Els temes que apareixen als diaris d’aleshores són terriblement semblants al d’avui, vuit setmanes després de la dana: el fang, la por, la irresponsabilitat, els litigis sobre si es podria haver evitat el trencament de la presa o no, els avisos inexistents, la queixa per falta d’informació.
Des del meu punt de vista, la catàstrofe de València, tant pel fet de reiterar errors del passat com per la singularitat d’haver succeït en un moment tan convuls com l’actual, es revela com una profunda ferida en el nostre marc de convivència al llarg de tres nivells de problemes, una ferida en què el fang és tant real com metafòric i que, si no se saneja, s’infectarà irremeiablement. Aquests tres nivells són ètic, polític i històric. Encara que els deslligui per guanyar claredat, tots tres estan relacionats entre si.
El primer és de caràcter ètic perquè ens força a fer una distinció entre el que és una catàstrofe natural i el que és una responsabilitat (ètica, en primer lloc, política, al final). Pensadors com Judith Shklar o Ernesto Garzón Valdés, basant-se en el pensament de Voltaire, afirmen aquesta distinció per denunciar l’ús del gastat argument de la inescrutable providència divina o de les forces cegues de la naturalesa per escapar, per la via de la inevitabilitat, de l’assumpció de responsabilitat. Si una catàstrofe es pot evitar no és, com afirma Shklar, un infortuni: és una injustícia. El signe del mal governant no sempre és la crueltat de la voluntat, a vegades simplement és la incompetència (acompanyada de la indolència) per evitar o minimitzar els danys. On hi ha marge d’acció humana no hi ha excuses.
Entre les conseqüències polítiques no només figura la que acabem d’assenyalar, atribuïble a les omissions d’acció del govern que tots hem vist; també, com he apuntat, se suma un factor temporal que fa que aquests esdeveniments produeixin un dany a la política en mode diferit. En un clima tan polaritzat com el nostre, l’espectacle degradat de la desresponsabilitzat, l’acusació exculpatòria mútua, el foment interessat de la temptació antipolítica per forces d’ultradreta que trafiquen amb el dolor aliè, l’error cívic i polític de generar desconfiança institucional enfront de la dignitat manifesta de la solidaritat ciutadana comuna, són el fang que físicament i metafòricament, ha inundat no només València sinó el conjunt de l’Estat.
Finalment, en el tercer pla, l’històric, prenem el risc que l’acceleració dels temps en què es mou la vida social i l’esfera pública, amb la seva incessant demanda de novetat i la seva tendència a relegar al passat el que encara és un dolorós present per a milers de persones, faci entrar en prematur oblit i abandonament el que ha succeït. Si això passa, el dolor de les víctimes es redoblarà: primer l’horror, després l’oblit. No podem consentir que passi. Però sobretot, no podem consentir que tot es repeteixi. La superació de tot plegat no és una opció ni un mer efecte del temps, és un imperatiu urgent: aquí i ara.
La superació del fang
