Simplement, evolucionant

Quan tenim faringitis, mai no acabem de saber si les begudes fredes van millor contra el dolor que les calentes, i viceversa. Hi ha qui diu que la fredor té un efecte anestesiant de les terminacions nervioses. I, d’altres, que la calentor en té un d’estimulant de la salivació. En tot cas, són dues fórmules antagòniques de reducció del mateix problema. Avui, però, és el món qui pateix faringitis i les opcions per disminuir el seu dolor són també alternatives oposades. Ras i curt, vivim en un món que es troba en crisi en molts aspectes i davant del qual uns opinen que la crisi és passatgera i basta adoptar una solució freda, mentre que altres creuen que la crisi és profunda i cal més aviat imposar una solució calenta.

De quin cantó es troba la raó en el pronòstic i en la teràpia de l’actual crisi mundial? Comparat amb el segle XX, les crisis del segle XXI han començat abans i són més nombroses. Ens referim, successivament, a la crisi climàtica (ja té més de mig segle), l’amenaça terrorista (2001), la crisi econòmica (2008) i la pandèmia mundial (2020). Sembla, a més, que ara estem entrant en la crisi energètica. No cal dir que tots aquests fenòmens arrosseguen una sèrie d’efectes afegits, no menys reveladors, i que el desequilibri mundial és gran: crisi migratòria, conductes d’odi i discriminació, crisi de les institucions de govern, i un innegable increment de la por i el malestar anímic en gran part de la població. I davant d’aquest panorama, què hi té a dir i a fer la Raó?

La relativitat de madurar

Les persones es mouen per les emocions, però el món es mou per les idees, generalment equivocades. Destrieu un fenomen de crisi qualsevol i a l’arrel hi trobareu un pensament erroni o fals. Idees equivocades sobre l’economia, l’ús de la tecnologia, la defensa, la seguretat, la convivència de cultures, l’educació, la religió, les formes de vida. La suma de greuges i de riscs de la forma de viure actual supera la dels seus encerts i avantatges, almenys per a la gran majoria de la població mundial, sense distinció de països.

El món és irracional. La raó és sempre quelcom nou i hem de començar a raonar ja. Intel·ligència emocional, sí, però, per damunt de tot, intel·ligència racional. No la de les màquines dites intel·ligents, sinó la de les persones que han de governar la màquina i evitar el seu ús contra la persona mateixa. Intel·ligència que integri sensibilitat i enteniment, interès individual i interès social, visió de conjunt i anàlisi crítica. El coneixement del cervell i la ment humana del qual ens proveeix avui les neurociències ens permet pensar que aquesta intel·ligència és viable i té una eficàcia superior a la d’una intel·ligència a remolc de l’emotivitat o reduïda a la mera computació. Malauradament, a mesura que la societat es fa, en aquest sentit instrumental, més intel·ligent, els seus individus es fan més immadurs mentals. Menys “competències” i més pensar per un mateix!

Fixem-nos. Quatre grans indicatius de progrés de la nostra societat es troben lluny de mostrar que estan ben aplicats. La ineficiència d’allò bo és un vell problema de la humanitat. Els indicatius d’un progrés hi són i els reconeixem, però la seva existència és més nominal que real. Els manca efectivitat. I què ho fa, sinó que a la Raó li resta molt, encara, per desenvolupar-se, per a estendre’s arreu i ser més eficaç? Aquest dèficit d’efectivitat de la Raó és potser el més gran contrasentit dels temps moderns, de la Modernitat. Però només l’ús de la Raó ens permetrà conèixer els seus límits i aplicar-la millor. Mentrestant, certs fenòmens contradictoris ens haurien d’estar reclamant aquesta urgent reactivació i extensió de la Raó. 

Per exemple, avui al món hi ha, certament, més riquesa, però, en contrast, més desigualtat; hi ha també més democràcia, però més governs autoritaris; els drets humans són tinguts més en compte, però la dignitat humana és vulnerada a molts llocs; hi ha més mitjans d’informació i de connexió entre la gent, però alhora, continuant amb les paradoxes, menys comunicació personal. Aquests fenòmens constitueixen grans contrasentits que posen en qüestió si realment hem avançat com a civilització. Si més no, aquests quatre fenòmens estan relacionats, respectivament, amb els recursos bàsics, la democràcia, els drets humans i la tecnologia.

Una contradicció de la nostra societat: No sabem què ens fa humans i ja estem pensant en el posthumanisme.

Si aquests indicatius de progrés no fossin tan febles i contradictoris podríem dir, usant la paraula que ara fa el cas, que la nostra societat és mésmadura que la societat dels darrers anys: posem que la de les tres dècades posteriors a la fi de la guerra freda. Però ni la societat és més madura ni penso jo que el terme ‘maduresa’ escaigui a cap societat en un moment suposat bo o millor de la seva història. Goso dir el mateix de les persones. Perquè la fruita madura és aquella que comença aviat a descompondre’s i cau de la branca. En la societat actual, enaltidora del valor de ser o d’aparentar ser jove, quan es parla d’una dona o un home madurs s’indica subreptíciament que ja no són joves i que el factor edat compta tant –però en relació inversa– com el de la seva possible vàlua personal. També es diu que el jove ha de madurar o que l’adult ha d’haver madurat. Els qualificatius de madur o immadur s’usen moltes vegades de manera arbitrària i fins i tot injusta, quan no es pot amagar, de vegades, el seu sentit pejoratiu: “Ha tingut un fill en plena maduresa” o “S’ha volgut posar a la llista un candidat madur”.

Quan seria madura una societat? La Roma imperial fou més madura que la republicana? No va ser més madura, sent més jove i menys poderosa, la Grècia de Pèricles que la posterior d’Alexandre Magne? I més madura aquella Grècia antiga que l’Alemanya industrial i tecnològicament avançada, però totalitària, del nazisme? El concepte de ‘maduresa’ indica una condició de plenitud assolida en un estadi final després d’un procés més o menys llarg. Indica, amb altres paraules, una aturada; quelcom que ja no pot avançar més, però no per una causa forçada ni incidental, sinó just per haver arribat al seu terme, amb la realització de totes les seves possibilitats. La maduresa és un final. El producte que de la flor ha passat a la seva forma més plena, vistent i saborosa, però ja a prop de caure a terra.

Si aquest concepte de maduresa l’apliquem a la societat actual, haurem de considerar si aquesta és comparable o no a l’estadi final de realització d’una cosa, després del qual ja no es podrà créixer més. Però és raonable, sinó evident, pensar que aquesta no és, ni de lluny, la condició de la societat actual, amb totes les seves contradiccions i mancances; i, encara més, que aquesta condició –la de quedar-se aturada en un estadi de pretesa plenitud– no és desitjable ni per a aquesta ni per a cap futura societat.

La qüestió és evolucionar

És potser millor preguntar-se si la nostra societat està o no mésevolucionada que un temps enrere. L’evolució de l’espècie humana no té cap objectiu ni itinerari traçats. Però tant en el sentit biològic com en el social de l’evolució, sembla haver-hi un acord unànime en què l’ésser humà està més evolucionat ara que en el nostre passat d’homínids i menjadors de carn crua, o que en el temps que regia el “dret de cuixa” i no existien els antibiòtics.

Entenem que l’evolució va del passat al futur, no a l’inrevés, i que és bo que així sigui. Admetem, però, que no té una fita final, ni una marxa evolutiva constant, i que cap dels seus estadis no representa, més que en un sentit relatiu, no absolut, un avenç o un progrés respecte de fases anteriors. Amb tot, jutgem l’evolució de l’espècie humana com una acumulació en el temps de factors positius per damunt dels negatius pel que fa a les condicions materials i socials de la nostra adaptació i reproducció. D’aquesta manera considerem que l’evolució, malgrat no ser lineal, és un procés, i que el resultat d’aquest, almenys fins ara, és jutjat molt més positiu que negatiu.

No obstant això, la nostra és una espècie força desconeguda per a ella mateixa. L’anatomia i la fisiologia científiques no comencen fins el segle XVI, amb Vesalius i Fernel, respectivament. La psicologia trigarà fins el segle XIX, amb Fechner, i l’estudi del cervell fins el XX, a partir de Ramón y Cajal. L’espècie humana ha après abans a agradar-se que a conèixer-se a si mateixa. Hem fet, des de l’antiguitat, amb l’art i la religió, belles imatges de nosaltres mateixos, i hem buscat sempre tenir un cos jove i en forma, però sense saber encara a qui realment pertany el nostre cos i la nostra imatge. Sabem en què i com hem evolucionat els humans, però no exactament què ens fa humans. “Què és l’home?”, és la pregunta kantiana encara no contestada. I aquell més antic “Coneix-te a tu mateix” és avui un imperatiu tan vàlid i necessari com fa més de dos mil anys. “Jo, com puc saber qui sóc?”, ens va preguntar un jove operari, deixant per uns moments la seva màquina. Però actualment els transhumanistes s’interessen per millorar artificialment la naturalesa física i mental de l’home sense haver respost primer a la pregunta “què és l’home?”. No sabem què ens fa humans i ja estem pensant en el posthumanisme. És una altra contradicció de la nostra societat.

La pregunta de si ha madurat la nostra societat és la pregunta de si hem evolucionat. Tenim ara, davant i a l’entorn nostre, uns fets i uns fenòmens socials de tota mena que hem d’escatir si reflecteixen o no tal evolució o maduresa. Tenim per objecte, tanmateix, la societat: una realitat complexa, inabastable i canviant, ben difícil de descriure i acotar dins d’uns termes que no siguin més aviat vagues i abstractes, i ben segur que sempre comprenent només unes parts i no pas el tot de la societat. Per això ens referirem en aquest article bàsicament a les societats dites occidentals, i dins d’aquestes a aquelles que són comparables a la societat catalana i a l’espanyola actuals en les seves principals característiques comunes: tipus d’economia, desenvolupament industrial, sistema polític parlamentari, estructura social i nivell educatiu. 

Sobre aquests paràmetres tindrem en compte per a la nostra anàlisi quatre grans àmbits o dimensions socials, els quals venen a coincidir amb aquells quatre indicatius de progrés que ens hem referit abans. I respecte cada un d’aquests àmbits exposarem molt en resum l’antagonisme d’opinions existent a l’hora de jutjar si existeix o no una clara i satisfactòria evolució en els fets i fenòmens que un determinat àmbit comprèn. El primer àmbit és el de l’energia, el segon és la informació, el tercer són els valors i el quart és la governança. Un desenvolupament satisfactori de cada un d’aquests àmbits ens hauria de permetre parlar, respectivament, de l’assoliment d’un ordre vital, un ordre mental, un ordre personal i un ordre social.. Al cap i a la fi, es pot interpretar l’evolució humana, des del Paleolític, com un trànsit del desconegut al conegut i de la imprevisió al control. En termes simbòlics, del “caos” a “l’ordre” (Ordo ab Chaos, segons la vella divisa).

L’antagonisme de la raó

Àmbit de l’energia. A) Opinió positiva: s’admet una clara i favorable evolució en aquest àmbit. Alguns ítems valorats: les energies fòssils i l’energia nuclear són encara necessàries per a la indústria i el consum; la distribució mundial dels recursos ha millorat; la fam està desapareixent en el món; l’home té cura de la naturalesa i del medi ambient; la salut mundial ha avançat; ha disminuït la mortalitat infantil; la pobresa s’ha reduït. B) Opinió negativa: s’admet gairebé el contrari de l’anterior; l’evolució ha anat a pitjor. Alguns ítems valorats: ens trobem davant d’una emergència climàtica; urgeix l’aplicació d’energies renovables; hi ha problemes d’abastiment d’aigua; la demografia s’ha disparat; han crescut la pobresa i la desigualtat; les medicines i els aliments no arriben a tothom; la biodiversitat continua amenaçada. Tenim més recursos, però patim més desastres.

Àmbit de la informació. A) Opinió positiva: hi ha una evolució espectacular i els seus beneficis són indiscutibles. Alguns ítems valorats: la tecnologia digital ha transformat favorablement el món de la vida i el de la informació; la bio-tecnologia es posa al servei de la salut i la reproducció; les tecnologies de la informació ens acosten més al coneixement i la comunicació; la intel·ligència artificial ens permet un domini més gran i millor de la ciència i la tecnologia; la robòtica ha perfeccionat les eines de treball i transport; internet i la telefonia mòbil ens han obert més al món i als altres. B) Opinió negativa: l’evolució és evident, però és tant favorable com desfavorable en les seves aportacions. Alguns ítems valorats: la biotecnologia esdevé bio-enginyeria de control de la vida humana; les tecnologies de la informació són usades també per a la mentida i la desinformació; la intel·ligència artificial és un mitjà de control de les persones i la seva privacitat; la robòtica elimina llocs de treball i pot escapar del domini dels humans; internet i la telefonia mòbils ens allunyen del contacte real amb els altres i ens fan dependents d’aquests mitjans. Hi ha més connexió, però menys contacte.

Àmbit dels valors. A) Opinió positiva: hi ha una evident evolució dels valors socials i morals cap a la seva extensió i respecte. Alguns ítems valorats: la Declaració (i aplicació) dels Drets Humans; els tribunals de justícia internacionals; l’extensió d’una consciència de la dignitat humana; la denúncia de la tortura i el terrorisme; la progressiva abolició de la pena de mort; la condemna de l’apartheid; les lluites per la llibertat i la igualtat amb resultats positius; la revolució feminista i els drets de gènere i sexuals; la creixent importància de la integritat i la transparència en les institucions i les empreses; els drets de la infància i de la gent gran; els drets dels animals no humans. B) Opinió negativa: l’evolució en aquest àmbit és massa lenta i insatisfactòria. Ítems valorats: continua l’existència de la pena de mort; s’ha avançat poc en el reconeixement de la dignitat i els drets de la dona; a molts llocs hi ha manca de llibertat d’expressió; els governs i les grans empreses controlen i manipulen els ciutadans; continua l’explotació colonial; la dignitat humana és menystinguda a molts llocs; la intolerància i el fanatisme creix arreu; no hi ha una ètica mundial intercultural; no existeixen directrius ètiques per a la intel·ligència artificial i la robòtica; les minories ètniques i racials continuen sent discriminades; les màfies i el narcotràfic no estan sent prou perseguides. La gent és infeliç. Tenim en general més drets, però no més justícia.

Àmbit de la governança. A) Opinió positiva: és clar que el món està evolucionant cap a la pau i la democràcia. Alguns ítems valorats: hi ha més països amb govern democràtic que en temps anteriors; els règims parlamentaris i els sistemes pluralistes són els més valorats; el comerç i la interdependència mundial afavoreixen els règims democràtics; els estats estan perdent sobirania en favor de la mútua cooperació; les constitucions solen incloure la referència al valor de la dignitat i el respecte als drets humans; els governs autoritaris tenen més dificultats de reconeixement internacional; hi ha organismes transnacionals com l’ONU, l’OMS, la UE i la OEA; les institucions econòmiques internacionals, com el Banc Mundial i l’FMI, ajuden a l’equilibri econòmic mundial; hi ha una major sensibilització cap a la situació d’estrangers i refugiats; existeixen certes concessions a les minories nacionals; el menyspreu dels drets polítics i civils de la ciutadania és cada cop més denunciat. B) Opinió negativa: corregeix o tanmateix nega les anteriors. Hi ha més democràcies, però menys vida democràtica.

Evolucionada o en evolució

Acabem de repassar les dues doxa o opinions sobre la realitat social i el grau d’evolució o maduresa d’aquesta. Cada opinió té les seves fortes raons i pot ser ella mateixa raonable. Però té enfront seu una opinió contrària. Hi ha, doncs, un antagonisme de la Raó. En les visions positives es posa l’accent en els avantatges i predomina l’optimisme. Per a elles hi ha una “mà invisible”, com diria Adam Smith, que s’encarrega de dirigir i equilibrar la marxa de la societat. Cadascú, en tot cas, ja s’autoregularà. Per contra, en les visions negatives s’emfatitzen els problemes i els riscs i abunda el pessimisme. La societat, amb tots els seus avenços, tanmateix racionals, ens tanca en una “gàbia de ferro”, com diria ara Max Weber. Cal, doncs, una regulació general de les conductes.

Si la Raó es queda només amb una opinió, l’A o la B, tombem cap al dogmatisme. Si no es queda en cap, caiem en l’escepticisme. L’un ens encega; l’altre ens paralitza. Si la Raó es mantingués en totes dues alhora, restaríem en l’aporia, la perplexitat. L’alternativa a les tres opcions és l’ús d’una raó crítica. Si diem que ja som una societat evolucionada o madura la raó crítica ens advertirà aleshores que mai no hi pot haver una societat evolucionada, sinó en tot cas en evolució. Si, per contra, pensem que no hem evolucionat, l’ús d’una raó crítica ens descobrirà que al capdavall depèn de nosaltres la decisió d’evolucionar. En resum, ens trobem actualment en una societat en evolució i a la qual li falta encara bastant per continuar evolucionant. Si haguéssim madurat del tot, ja hauríem caigut de la branca.

Norbert Bilbeny és filòsof, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona i autor de diversos llibres com ¿Un mundo mejor? Balance moral desde la Guerra Fría hasta hoy (Icaria, 2017) o Ciudadanía bajo control. Perfiles políticos y culturales (Icaria, 2021).


Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.