“La rehabilitació d’una presa és impossible si està reclosa”

Fa més de vint anys que la Fundació La Vinya s’apropa als centres penitenciaris de Catalunya per oferir un acompanyament individualitzat a les veïnes dels barris de Bellvitge i el Gornal de l’Hospitalet de Llobregat, que hi estan internades. El projecte s’anomena ‘Portes Obertes’ i actualment compta amb vuit persones voluntàries, que s’encarreguen de treballar en xarxa per donar suport a les preses. Quim Cervera és un dels voluntaris més veterans.

D’on sorgeix la idea de ‘Portes Obertes’?

Tot va començar amb la religiosa Francesca Oller. Ella estava a la parròquia del Gornal, i degut a la seva tasca de treballadora social coneixia persones que estaven en centres penitenciaris. Això li va generar la necessitat de voler establir-hi algun tipus de relació, ja que les persones que estan recloses també formen part del barri i són membres de la comunitat.

En què consisteix el projecte? 

‘Portes Obertes’ pretén trencar barreres i prejudicis. La nostra tasca consisteix en fer visites personalitzades i establir una relació amb les preses. L’objectiu final és trencar-los la rutina diària del Centre Penitenciari, fet que els permet obrir-se a l’exterior i facilitar la reinserció social. Al mateix temps, quan surten de permís o definitivament, si volen, les acompanyem amb diversos tràmits: des de buscar feina fins a temes d’empadronament i inscriure’s a la Seguretat Social.

Què suposa per a elles aquest contacte?

Ho valoren molt bé i un cop han sortit, a la majoria els agrada seguir en contacte. Podem arribar a conversar de tot; de com està el món, el barri, o com se senten. Nosaltres no preguntem sobre el seu itinerari personal, però normalment s’obren amb facilitat i t’expliquen per què estan allà.

Per què és important aquest projecte?

Perquè cal tenir dues coses en compte. La primera és que qualsevol de nosaltres podria estar en un centre penitenciari, sigui per la circumstància que sigui. La segona és que els centres penitenciaris tenen dues dimensions: la penitenciària punitiva i la rehabilitadora. Tanmateix, aquesta última, amb una persona que està tancada, és impossible.

Sempre hi aneu dos voluntaris? 

Sí, normalment un pren nota del que diuen o està al cas dels tràmits i gestions que ens demana, mentre que l’altre pot parar més atenció al que diu, del llenguatge no verbal… Un cop acabada la visita, entre els dos comentem com l’hem vist i, si a vegades ens trobem en alguna dificultat, també ho podem comentar als treballadors socials i psicòlegs del centre.  

Esteu en contacte amb les families?

Depèn. N’hi ha que no volen que sigui dit ni que es conegui que tenen un intern a un centre penitenciari. Amb les que sí que ho volen, sempre que ens ho demani l’intern, mirem d’establir un contacte per telèfon o a domicili. Una de les nostres voluntàries havia estat mestre del Gornal i a molts dels interns els havia tingut a classe. Això ens facilita molt més accedir a la família i que puguin compartir com se senten. 

En aquest moment  esteu fent una crida de  voluntaris. 

Sí, necessitem persones amb capacitat d’escolta activa i empatia. Tenim una visió molt negativa de les persones internes i això provoca que els jutges segueixin dictaminant sentències de presó. Però cal trencar aquesta mentalitat i la millor manera és a través del contacte directe. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *