Fa uns dies vaig rebre aquesta propaganda d’una agència de viatges, ben prestigiosa: “La Setmana Santa són dies sagrats. Els dies sagrats són per dedicar-los a un mateix. Per això són sagrats. Així doncs, us oferim aquests viatges…”. Encerta en dir que són dies “sagrats “ i per “viatjar” cap a la interioritat, un viatge actual i cercat per moltes persones i grups de recerca interior, de pau. No debades, un llibreter de Santiago de Compostela em va dir que havia preparat una estampa per als pelegrins que ansiosos li preguntaven: “Quan falta per arribar?”. Com a resposta els donava l’estampeta que té aquest pensament: “No corris, on has d’arribar és a tu mateix”. Paradoxa dels eslògans: cap a fora, lluny; o cap endins, a prop. O oxímoron, que és conjugar els dos.
Sigui com sigui, cal dedicar un temps al silenci exterior i interior. El soroll, les presses, els neguits, l’ofegament de les ansietats, els moments de desànims o depressius, el patiment humà que s’expressa en els passos de la Setmana Santa amb un caire sàdic i masoquista i àdhuc perfilant una certa patologia com si la vida es reduís a dolor i patir sense veure cap sortida o la incertesa del futur o la gran por o tabú a la mort. Ens cal un altre relat de la vida. La vida també és una altra cosa: creació, joia, goig… junt amb les dificultats. Sí, Setmana Santa de dolor, però no sadomasoquista, i amb un final de transformació, canvi interior, mirada nova: nova creació o nova llum.
La vida és un gran valor si es té en compte aquesta “qualitat humana profunda”. No una creença o credulitat, sinó una vivència, sentida des de la sensitivitat junt amb la ment: som una Realitat que engloba, acotxa la nostra corporeïtat.
És cert que actualment hi ha una desaparició de les religions en tant que doctrina, creences, rituals, però alhora tot un ressorgiment de religiositat o espiritualitat o interioritat o maduresa integral o ser conscients d’aquesta qualitat humana profunda, de la qual no en podem ser ignorants.
Ens ajuda a comprendre-ho, no a resoldre-ho, la nova física quàntica en tant que som energia abans de néixer i després de morir: morir i néixer són moments biològics, no d’essència. És tota una mirada nova que ens porta a comprendre de forma diferent aquesta societat de coneixements, canvis continus, creació per la tecnociencia i d’altres factors. Una mirada que contempla aquest fons o fondària de tot ésser humà.
Aquesta mirada queda enfosquida per certs poders que bloquegen la ment, els sentits. Àdhuc des del nostre interior. La cruïlla actual en un món en plena transformació, del qual no ens en podem escapolir perquè el necessitem per viure o sobreviure, pot ofegar la mirada interior i no veure què és tot ésser humà: un moment d’aquest misteri dels mons encabit en la corporeïtat. Un Fons o dimensió absoluta amb una forma o dimensió relativa. Tot un procés de maduració integral que és conscient d’aquesta qualitat humana profunda.
És cert que l’ésser humà és un lloc sagrat que demana un temps sagrat i cal cercar dies sagrats. Tot temps és sagrat. Cal dedicar-hi uns moments, llargs o curts, per endinsar-nos en el nostre interior i contemplar vitalment aquesta qualitat humana profunda que ens fa més que humans.
Si la nostra societat actual de coneixements, canvis i creativitat, no considera aquesta dimensió ens trobarem no en una transformació o metànoia de joia, pau, serenor, alegria i amor, sinó en un tancament o paranoia d’ofegament, embrutits pel nostre tancament egoista. No debades i sortosament, hi ha força corrents d’aquesta recerca de la qualitat humana profunda, que té també altres noms, que es perceben arreu. I corrent que sempre ha existit, existeix i existirà per éssers humans que han estat i són llum d’aquesta gran Llum.
En totes les religions han sorgit i sorgeixen mestres, com també ara en sorgeixen fora de les religions, perquè aquesta fondària o qualitat humana profunda no és patrimoni de les doctrines religioses, sinó patrimoni de tota la humanitat.
Caldria citar ara aquestes llums, però no cal perquè es coneixen. Però sí un pensament, que es troba en tot/a mestre/a: la veritat ens faré lliures. Però no una veritat cognitiva o formulada, sinó “la veritat del nostre interior” que només amb el silenci sincer i pregon podem contemplar. Que ens es donada, gratuïta. Gaudir-la contemplant-la.
Una metàfora ens pot ajudar.Tot ésser humà és com una bombeta que dona llum; no la genera, la transmet. Per tant, si la bombeta creu que genera la llum, hi haurà destrucció. En canvi, si la bombeta és conscient que transmet la llum, hi haurà construcció. Aleshores la bombeta és conscient que aquesta qualitat humana profunda li és donada i com a llum tindrà una mirada nova de l’ésser humà, de la vida, de la terra i del cosmos.
Què “el viatge d’aquest dies sagrats” afavoreixi l’entrada a l’interior de cadascun/a de nosaltres. Ens trobem en un món secularitzat, transformació del món de les religions, que també té el seu “alè”.
