El principi del desig

Som o no som una societat madura? Podríem afirmar rotundament que no, si volem ser crítics i demostrar així una gran exigència moral amb nosaltres mateixos; podríem dir sense despentinar-nos que sí, en cas que ens considerem positivistes i marcadament optimistes: mai com ara hem estat millor! Crec que si la pregunta és bona és perquè la resposta és complexa i ambigua.

Hi ha un símil que ens permet abordar el tema d’aquest monogràfic de la manera que trobo més interessant. Diem que el fruit d’un arbre és madur quan està en el punt òptim per a ser collit. Si es tracta d’un fruit comestible, sabem que fer-lo madurar fora de l’arbre és contraproduent, ja que mai serà tan bo com si ens esperem al moment adequat per a collir-lo. Quan ja ha madurat podrem gaudir-lo. Hem d’evitar de precipitar-nos en la collita, però tampoc podem esperar massa, perquè el següent pas serà podrir-se, fer-se malbé i servir, com a molt, d’adob o residu orgànic. La maduresa d’una fruita, doncs, té a veure amb un estadi orgànic, evolutiu, que demana dues coses: temps, quelcom que no pot ser mai accelerat ni forçat, encara que l’home ho intenti de mil maneres; i unes condicions que ho facin possible i que no sempre podem garantir.

Sembla doncs que temps i condicions propícies són requisits necessaris i suficients per tal que un fruit maduri. Podem aplicar això mateix al procés de maduració d’una persona? Certament no. Aquest ha estat, almenys per a mi, un dels descobriments més xocants en la vida adulta. De petit, un pensava que tots els adults eren persones assenyades, amb un gran sentit comú i prou experiència com per a no qüestionar massa els seus plantejaments. I, en part, és així, doncs el temps és condició necessària per a créixer en saviesa, però descobrim que no suficient. Quina gran decepció, quan un es fa gran i es troba amb persones de quaranta anys o més amb un grau de maduresa i un sentit de la realitat proper al d’un adolescent d’institut. No n’hi ha prou amb créixer per a fer-se gran? És evident que no. I tampoc n’hi ha prou amb posar les millors condicions externes: la millor educació, escolarització universal i d’accés gratuït, biblioteques a tots els barris, etc. De nou, tot plegat és necessari, però sempre insuficient. Sembla, doncs, que temps i les millors condicions externes són necessàries, però manca un element essencial: la voluntat de madurar, que no és necessària en el fruit de l’arbre que viu un procés totalment passiu, però és clau en la persona que viu, no només en cos sinó en esperit regit per la voluntat, tot aquest procés. Fer pròpies les experiències que la vida et dona i teixir amb elles un mapa que et guiï per entendre la realitat és madurar i demana sempre d’una actitud activa. 

Abans d’avançar, seguim donant voltes a aquests dos primers condicionants, necessaris però no suficients. I veiem que ens diuen més si els apliquem, no ja a un procés personal, sinó a un de social.

Que madurar demani temps fa que, en un cert sentit, no puguem forçar ni accelerar els processos tal com ens agradaria. Té en part una vinculació amb allò que el papa Francesc no es cansa de repetir: no s’ha de donar preferència als espais de poder sinó als temps, sovint llargs, dels processos. Tenim múltiples exemples, no reeixits, on s’ha cregut que era suficient amb prendre el poder per fer canviar el curs de la història. Però la història no funciona així. Les quotes de poder, importantíssimes, no són res si no atenen tots aquells corrents que impulsen i sostenen processos de llarg abast, socials, culturals, sovint inabordables en una sola generació, i clarament impossibles de controlar. I és veritat que la cultura dominant és la cultura de la classe dominant, com deia Gramsci. Però qui cregui que pot controlar el temps dels processos socials i històrics, certament s’ha begut l’enteniment. És un immadur, per partida doble.

Maduració i temps van de la mà per advertir-nos que el paradigma lineal, tot temps següent serà millor, és contradictori.

En un sentit del tot contrari, el temps com a condició vol dir que igual que hem avançat a un estadi de maduració podríem retrocedir a un d’ingenuïtat o infantilisme, o també que si no anem en compte ens quedarem encallats en una certa podridura. Seguint el símil orgànic, aquells que han madurat han de deixar pas, per llei de vida, a nous plançons que en una espècie d’etern retorn han de començar de nou. Aquí apareixen dues temptacions de lectura esbiaixada d’aquest procés: d’una banda l’adamisme, és a dir, la creença que en cada nova persona, en cada nova generació, comença la història de zero com si res anterior no hagués passat ni fos digne de ser après –no ens enganyem, sí l’actual idolatria a la joventut eterna té el perill claríssim de caure en un despropòsit així–; per altra banda, l’esclerotització, és a dir, la incapacitat de deixar pas a allò que les noves generacions puguin aportar, fossilitzant idees, costums, pràctiques i mirades que sovint es demostren perjudicials o incapaces d’obrir-se a una novetat alliberadora. La primera temptació seria una espècie de primavera constant, molt florida, incapaç però de donar fruit; el segon seria un estiu sufocant i infèrtil, ple de fruita ja podrida, impossible d’aprofitar. Certament, vivim en uns temps on s’ha preferit optar per una primavera eterna, amb el perill d’acabar embafant fins a no poder més. Però no ens enganyem tampoc si afirmem que no falten tampoc els espais on la fruita podrida s’acumula.

Com veiem, doncs, maduració i temps van de la mà per advertir-nos que el paradigma lineal en el qual vivim, en el qual s’espera que tot temps següent sigui millor que l’anterior, xoca de front amb dues realitats impossibles de superar: que el temps vital és finit i, per tant, que res dura per sempre, i que cada generació demanarà d’un temps, d’una oportunitat per a fer el seu propi camí, i que potser no sortirà bé. Postulo doncs que viure un sentit lineal del temps, com creure en el progrés continu, és contradictori amb la possibilitat de madurar. Vivim en una societat lligada al principi de progrés constant. És probablement la més gran creença del nostre temps i d’una gran ingenuïtat. Mentre visquem amb aquesta expectativa de millora permanent la nostra societat seguirà lligada a una eterna adolescència que assegura descobrir la sopa d’all a cada pas i que no valora, ni creu pertinent, escoltar i acollir allò après i rebut generació rere generació.

Immadurs a la llum de la pandèmia

Que no se’m malinterpreti. Ningú pot negar que hi hagi progrés tècnic o científic, és a dir, no deixem de créixer en el coneixement del món, de les lleis naturals, això és evident. Però com dèiem abans créixer no és sinònim de madurar. Madurar, doncs, no té res a veure amb el fet que aquest progrés tècnic i científic estigui posat al servei d’un progrés social, ni molt menys moral. Anem un pas més enllà per mirar d’acotar el que podríem anomenar un procés de maduresa. Faig meva i adapto la definició, clarament de caire existencial i fenomenològic, que vaig llegir no sé exactament on al filòsof Javier Gomà: madurar és transitar del principi del desig al principi de realitat. El progrés científic-tècnic és fruit del desig de saber més del món, i del desig de posseir-lo. Però no assumeix gaire sovint la realitat que ens envolta formada per persones amb les seves limitacions, els seus entramats de relacions, les seves tradicions, el seu arrelament, les seves ambicions, etc. De fet, s’hi topa de cara.

Podríem donar una sèrie d’exemples de la nostra immaduresa com a societat explorant aquells esdeveniments on el principi del desig s’ha imposat sobre el principi de realitat. Un dels més clars, a la llum de la pandèmia, ha estat la gestió que hem fet de les vacunes a escala global. La nostra capacitat científico-tècnica ens ha dut a tenir, en temps rècord, una cura que s’està demostrant eficaç davant el virus. Bravo! Ara bé, quan hem començat a comercialitzar la vacuna (que no a fer-ne un repartiment equitatiu) el desig de ser els primers a salvar-nos ha fet que, a inicis de gener del 2022, països com Espanya amb més del vuitanta per cent de la població vacunada estiguin administrant-se la tercera dosis quan a l’Àfrica només s’ha vacunat l’onze per cent de la població. Aquest principi de desig, de ser jo el que em salvi sense mirar què li passa al del costat, xoca de cara amb el principi de realitat que ens diu que fins que la vacuna hagi arribat arreu el virus no deixarà de circular i mutar. Ho sabem, el principi de realitat ens recorda allò que és assenyat de fer, però continuem actuant de manera egoista impulsats pel principi del desig. No imagino exemple millor per demostrar que no som societats madures, sinó societats guiades encara per un principi d’egoisme i que ni el temps ni l’excés de cultura científico-tècnica sembla que puguin curar.

Hi hauria altres exemples, no directament vinculats als temps presents, sinó que venen de lluny. Com és el cas de la relació que tenim amb els impostos. Més enllà de debats ideològics o de quin pot ser el sistema fiscal més just, tots som conscients que hi ha moltes coses que no es poden fer si no se sumen els recursos de tots: carreteres, recollida de brossa i neteja de les nostres ciutats, sanitat i educació, etc. Els impostos funcionen com una espècie de miracle dels “pans i els peixos”. Tot i això, el principi del desig és esgrimit en les campanyes electorals per comprar els nostres vots amb rebaixes d’impostos que acaben significant vint o trenta euros més a la meva butxaca, però que multiplicats pels milions de contribuents signifiquen una rebaixa a les arques de l’estat que comporten directament sistemes de sanitat i educació cada cop més precaris. El principi del desig immediat s’imposa sobre la realitat que la mutualitat és alliberadora i ens empeny a buscar la salvació individual oblidant per complet tot principi de realitat. No, no sembla que siguem una societat madura.

Sovint, el pitjor que li pot passar a un adolescent és que les seves capacitats racionals vagin per davant de la seva maduració emocional, perquè no sabrà què fer de tant coneixement. I, aleshores, quan analitzi el món hi veurà tantes contradiccions que només tindran sentit
–si és que en tenen algun– si les il·lumina a la llum de les passions i no de la raó. Només així serà capaç d’assimilar el que veu. 

Conclusions precipitades

M’atreveixo a llistar quines serien algunes de les actituds que farien de la nostra una societat una mica més madura. N’apunto quatre, en podrien ser més, i no aquestes sinó unes altres. Perquè, evidentment, no hi ha cap recepta màgica –si aquesta existís no faria temps que la coneixeríem?– ni cap conspiració mundial a desactivar que no ens permeti ser les persones i societats que s’espera de nosaltres, sinó que tot té molt més a veure amb les petites actituds del dia a dia: “Amb el quotidià i la seva exigència”, que diria el meu admirat Karl Löwith. Les actituds que descric són, a més a més, molt vinculades al temps present, perquè cada època històrica té els seus perills i les seves manies, i es tracta, tan sols, d’intentar de compensar-les, de frenar la seva hipertròfia.

Una de les actituds és assumir la necessitat de gratuïtat a les nostres vides. Creure, en aquesta societat que ha mercantilitzat tots els espais de la nostra vida, que tot té un preu, que tot es pot comprar, que cal monetitzar fins a la més nímia de les nostres rutines vitals –com fan els instagramers buscant el rendiment econòmic de transmetre en línia fins i tot el fet d’anar al lavabo– és no assumir que una vida humana madura demana de total llibertat i gratuïtat. No hi ha humanitat plena si no assumim la gratuïtat. Perquè és un fet que la vida l’hem rebut gratuïtament i això marca de principi a fi el que significa un transitar per aquest món amb sentit.

Mentre visquem amb l’expectativa de la millora constant, la nostra societat seguirà lligada a una eterna adolescència que creu descobrir la sopa d’all a cada pas i que no valora ni escoltar i ni acollir allò après.

Hi sumaria a la gratuïtat una actitud permanent d’humilitat, almenys, de començar sempre sospitant de la pròpia idea i no de la de l’altre. Tenir la raó està avui en dia sobrevalorat. Per tenir la raó no cal buscar raons a les coses que fem, ni forçar la realitat perquè s’adapti a les nostres manies i creences. D’aquí a la irracionalitat hi ha un salt molt petit. Augmentar en humilitat és, alhora, ser escrupolosament fidels a la nostra capacitat racional, situar-nos en una posició de dubte constant respecte a les nostres idees i de salvaguardar-ne sempre la persona. És el que en la tradició espiritual es coneix com a “salvar la proposició de l’altre”. Si qui tinc al costat afirma quelcom, encara que sigui totalment inversemblant, les seves raons tindrà; i si no les té, entendre perquè ha dit allò que ha dit; i finalment si cal, corregir sempre amb actitud fraterna. Sovint la gent no actua amb maldat, sinó moguda per circumstàncies i condicionants que els sobrepassen. Mirem de salvar, sempre, la persona.

Sembla clau també per a una societat madura, pensar sempre en la propera generació. Aquest hauria de ser un criteri d’actuació clau, no només en termes mediambientals i de sostenibilitat ecològica com s’ha aplicat sovint, sinó també de sostenibilitat institucional en les iniciatives que emprenem. Preguntem-nos: allò que iniciem tindrà algun sentit per als propers que vindran i que ho hauran de continuar? O és fet només per al gaudi de la nostra generació, per la nostra obsessió de passar a la història a qualsevol preu? En el camp del lideratge, on s’han dit autèntiques barbaritats, hi ha algunes afirmacions rescatables. Una que m’agrada és la idea que un bon líder té com a primera tasca, abans que cap altra, començar a pensar i a preparar a la persona que el substituirà. Sumem-hi aquí, doncs, que la primera feina d’una generació és pensar en la que vindrà després. Pensar així, és pensar de manera madura.

Per últim, estic totalment convençut que si no som una societat prou madura és perquè vivim totalment imbuïts per la creença en la idea de progrés. Aquesta idea, pilar del pensament modern i que ha marcat el desenvolupament de les nostres societats els darrers tres segles, ens fa pensar que vivim immersos en un procés de millora constant. Hem traslladat el progrés científic al camp del progrés moral. I al final hem començat a creure, i això està en el fons molt al fons de quelcom que no ens atrevim a explicitar, que nosaltres som millors que els que ens han precedit. Però els homes i les dones que van viure, posem per cas, fa dos mil anys, no eren ni millors ni pitjors que nosaltres, tan capaços de maduresa, d’humanitat, com ho som avui nosaltres. Deixeu-me citar aquí a Burckhardt, historiador de finals del segle XIX, gran crític de la idea de progrés i que afirmava que: “L’esperit humà ja va estar complet en una època molt primerenca, i si ja en els vells temps es lliurava la pròpia vida als altres, ara no estem més avançats”. No ens aniria malament despotenciar una mica la idea de progrés que tenim tan arrelada o almenys situar-la en el camp que li correspon.

Però, tot i cultivar avui actituds com aquestes, arribarem mai a esdevenir una societat madura? Probablement, l’error estigui en creure que podríem arribar a ser-ho de manera definitiva. El filòsof Santiago Alba Rico diu que cada dia haurem d’estar netejant els vidres, regant les plantes, cuidant l’hort. És a dir, no arribarà mai aquell estadi en el qual podrem afirmar: tot s’ha acomplert. Perquè la vida, per a ser sostinguda, i la cultura per a ser heretada de generació en generació necessita un treball i feina constants i cal començar de nou cada dia. També d’una correcció permanent. Les societats més “avançades” han comès les atrocitats més cruels. La immaduresa ens espera a la cantonada. No serem mai una societat madura, però sí que sabrem reconèixer sempre aquelles actituds de maduresa necessàries per a humanitzar la nostra societat.

Xavier Casanovas és matemàtic i màster en Filosofia. Professor de la càtedra d’Ètica de l’IQS-Universitat Ramon Llull. Ha estat director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia-Fundació Lluís Espinal (2014-2021).

Autor de la il·lustració: Raúl Campuzano (@elcampuzano).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.